PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Der Höhenzug Serra de Tramuntana erstreckt sich über 90 km Länge vom Südwesten bis zum Nordosten Mallorcas und ist eine der beeindruckendsten Naturlandschaften der Insel.

Er besteht aus über zehn Gipfeln mit über 1000 m Höhe. Das Bergmassiv besteht überwiegend aus Kalkstein, der mit Wasser eine einzigartige Karstlandschaft gebildet hat.

Die Zonen Menut, Binifaldó, Son Moragues, Cúber, Sa Coma des Prat, Mortitx, Ses Figueroles, Míner Gran, Sa Coma den Vidal, Gabellí Petit, Planícia…sind Eigentum der Autonomen Gemeinschaft der Balearen und Teil des Naturparks Serra de Tramuntana. Sie haben eine Gesamtfläche von ca. 4000 ha.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Zulässige Nutzung und Aktivitäten:

  • Suchen von Spargel, Pilzen, Espartogras, Palmenherzen, Früchten u. a. für den privaten Verbrauch, außer in einigen Bereichen des Naturgebiets.
  • Sammeln von nicht endemischen Schnecken für den privaten Verbrauch, außer in einigen Bereichen des Naturgebiets.
  • Traditionelle Landwirtschaft und Viehzucht.
  • Kleine private Gemüsegärten für den Eigenbedarf in direkter Umgebung der vorhandenen Wohnhäuser.
  • Jagd in den als Jagdrevier festgelegten Bereichen und in kontrollierten Jagdzonen.
  • Unterhaltungs- und sportliche Aktivitäten ohne Wettkampfcharakter, außer in einigen Bereichen des Naturgebiets, die keinen Lärm verursachen und/oder querfeldein erfolgen.
  • Freizeitfischerei auf Booten.
  • Freizeit- und Sporttauchen im Meeresbereich des Gebiets.

Nutzungen und Aktivitäten, für die eine schriftliche Genehmigung erforderlich ist:

  • Berufsfilm und -fotografie, insbesondere zu Werbezwecken, wie beispielsweise Videoaufnahmen für das Fernsehen.
  • Wirtschaftliche Verwertung und Genehmigungen zur privaten Wassernutzung.
  • Verwendung von Pflanzenschutzmitteln zur Schädlingsbekämpfung.
  • Sammeln von Spargel, Pilzen, Espartogras, Palmenherzen, Früchten usw. zu kommerziellen Zwecken.
  • Sammeln von nicht endemischen Schnecken zu kommerziellen Zwecken.
  • Veränderung der natürlichen Vegetationsdecke.
  • Nicht traditionelle landwirtschaftliche und viehzüchterische Nutzung und Aktivitäten.
  • Klettern, Abseilen, Freiflug, Wildbachfahrten, Canyoning und andere Risikosportarten.
  • Höhlenforschung.
  • Wissenschaftliche Forschungsprojekte und -initiativen.
  • Unterwasserfischen.
  • Fangen des großen Bärenkrebses (Scyllarides latus).
  • Berghütten.
  • Einrichten von Wander- und Waldwegen oder Strecken aller Art im Zusammenhang mit Angeboten zur öffentlichen Nutzung oder Entfernung von Resten der Waldbiomasse.
  • Schießwettbewerbe zu anderen als Jagdzwecken in einigen Bereichen des Gebiets.

Verbotene Nutzungen und Aktivitäten:

  • Zerstörung von Mineralen, Felsen und Rückständen.
  • Aktivitäten, die Böschungen, Schratten, Schluchten sowie andere Elemente und morphologische Merkmale des Karstgeländes verändern.
  • Veränderung der unterirdischen Höhlenformationen.
  • Vorgehensweisen, mit denen die Qualität von Meer, Wasserläufen, Flüssen, Seen und Quellen wesentlich beeinträchtigt wird.
  • Sport-Parcours.
  • Freizeit- und Sportaktivitäten in einigen Bereichen.
  • Schleppnetz-, Ringwaden- und Langleinenfischerei.
  • Fangen oder Sammeln der Edlen Steckmuschel Pinna nobilis.
  • Ankern auf Neptungraswiesen Posidonia oceanica und auf Meeresboden mit Rotalgen Lithothamnium calcareum
  • Fahrverkehr querfeldein mit Ausnahme von Fahrten, die für die Land- und Waldwirtschaft erforderlich sind.
  • Benutzung von Abkürzungen.
  • Einführung in die Natur von gebietsfremden Pflanzen- und Tierarten, die als invasiv erachtet werden können.
  • Die Verwendung von Pflanzenschutzmitteln in einigen Bereichen des Naturgebietes.
  • Die Nutzung von Exemplaren bzw. Populationen von Lorbeer, Eibe, Buchsbaum, Ahorn und anderen Arten, die nur noch in Restbeständen vorhanden sind.
  • Entzünden von Feuer in Waldgebieten.
  • Fahrten mit Sport- und Freizeitbooten sowie Verwendung von Schiffen oder Schwimmvorrichtungen mit Segeln oder Motor in den gekennzeichneten Badebereichen.
  • Taucher dürfen weder in der Hand noch auf ihren Schiffen Instrumente mitführen, die zum Fischen oder Entnehmen von Meerestieren oder -Pflanzen dienen.
  • Füttern der Meerestiere.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Durch Erklärung zum Naturschutzgebiet sollen die natürlichen und kulturellen Schätze einer Zone geschützt werden.

Die Serra de Tramuntana wurde am 16. März 2007 von der Balearenregierung zur geschützten Naturlandschaft erklärt (BOIB Nr. 54 EXT).

Mit ihren 62.403 ha Landfläche und 1123 ha Meeresboden ist die Serra Tramuntana das größte Naturschutzgebiet der Balearen. Sie erstreckt sich über Teile der Gemeindegebiete von Alaró, Andratx, Banyalbufar, Bunyola, Calvià, Campanet, Deià, Escorca, Esporles, Estellencs, Fornalutx, Lloseta, Mancor de la Vall, Palma, Pollença, Puigpunyent, Santa Maria, Selva, Sóller und Valldemossa.

Mit dem Ressourcenordnungsplan der Balearenregierung für die Serra de Tramuntana, der mit Verordnung 19/2007 (BOIB Nr. 54 EXT) genehmigt wurde, wurde die Verwaltung der natürlichen Ressourcen geregelt und zu diesem Zweck eine Aufteilung nach Nutzungszonen (geschlossene Zone und Zonen mit beschränkter, kompatibler und allgemeiner Nutzung) und Nutzungsrechten (Lizenzen, Zulassungen und Verbote) beschlossen.

Zu der geschützten Naturlandschaft Serra de Tramuntana gehören die Naturdenkmäler Torrent de Pareis, Gorg Blau und Lluc (gem. Verordnung 53/2003 vom 16. Mai 2003) und das Naturdenkmal les Fonts Ufanes (gem. Verordnung 111/2001 vom 31. August 2001). Zu der Naturlandschaft gehören daneben ebenfalls Teile des europäischen Netzwerks Natura 2000 (schützenswerte Zonen der EU und/oder Vogelschutzgebiete), geschützte Eichenwälder und unter das Naturraumgesetz (ANEI Serra de Tramuntana) fallende Gebiete, die damit vor Verbauung geschützt werden sollen.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Das Tramuntana Gebirge liegt im Norden von Mallorca. Sein gebiet umfasst die Gemeinden von Alaró, Andratx, Banyalbufar, Bunyola, Calvià, Campanet, Deià, Escorca, Esporles, Estellencs, Fornalutx, Lloseta, Mancor de la Vall, Palma, Pollença, Puigpunyent, Santa Maria, Selva, Sóller und Valldemossa.

MAPA

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Die Landschaft der Serra zeichnet sich durch ihre Vielfalt aus: Dichte oder lichtdurchflutete Wälder aus Steineichen, Kiefern, Röhricht und anderen Arten wechseln ab mit Wiesen und Feldern, auf denen die Olivenbäume dominieren.

Die Serra ist für ihre vielfältige Flora bekannt, zu der eine Reihe endemischer Pflanzen und viele seltene Arten gehören. Wieder andere Arten, wie das Balearen Johanniskraut (Hypericum balearicum) sind überall zu finden. Die Serra bietet Lebensraum für viele Tierarten, darunter die Mallorca-Geburtshelferkröte (Alytes muletensis) und zahlreiche endemische Arten von Wirbellosen, Vögeln, Fleischfressern usw.

Vor der Küste der Serra de Tramuntana erstrecken sich Weiden mit Neptungras (Posidonia oceanica), die zusammen mit dem Maerl-Sand und den Korallenbänken eine einzigartige Naturlandschaft bilden, die sich in gutem Erhaltungszustand befindet.

Die Serra de Tramuntana war bereits früh besiedelt, bis heute erhaltene Zeugnisse davon sind die Anbauterrassen, die Eishütten („cases de neu“), die Wachtürme, die Festungen und die „Aljibes“ genannten Wasserspeicher.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Anlagen und Informationsbüros des Naturparks Serra de Tramuntana, der von Espais de Natura Balear verwaltet wird:

-Informationsbüro des Naturparks. Ca s’Amitger (Lluc). Ctra. Lluc a Pollença, s/n. Telefon: +34 971 51 70 83 / 971 51 70 70.

-Umwelterziehungszentrum Binifaldó.

-Bergschutzhütten: Am Gorg Blau, Cúber, Son Moragues, Coma de Binifaldó, Lavanor und comuna de Caimari.

-Zeltplätze: Pixarells und Font Coberta. Reservierung unter: +34 971 51 70 70 74

-Rastplätze

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Für Unterkunft Informationen, besuchen Sie bitte den folgenden Link von IBANAT (Katalanische Version): www.caib.es und wenn Sie lieber Spanisch, besuchen Sie den folgenden Link www.caib.es

Um eine Unterkunft zu reservieren. Reservierungen online oder über die folgende Webseite gemacht IBANAT auf katalanische und Spanisch: www.caib.es

Bei Fragen können Sie 971177652 anrufen (Montag bis Freitag von 10 Uhr bis 14 Uhr).

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Für alle, die aufgrund irgendeiner körperlichen oder geistigen Behinderung das Naturgebiet nicht besuchen können, besteht die Möglichkeit, die Routen in einem Joëlette-Rollstuhl zurückzulegen.

Wenn Sie eine Route aus unserem Angebot wählen möchten, schlagen wir Ihnen bei der Informationsstelle des öffentlichen Landgutes gerne verschiedene Möglichkeiten vor. (Kontakttelefon des öffentlichen Landguts: 971 18 53 63)

Um einen Besuch zu vereinbaren, setzen Sie sich bitte mindestens drei Wochen vorher mit den Freiwilligen des Roten Kreuzes in Verbindung. (Servicetelefon des Roten Kreuzes, verfügbar rund um die Uhr: 971 29 50 00)

Der Besuch kann immer dann vereinbart werden, wenn Freiwillige verfügbar sind.

Das Projekt wurde vollständig vom Hilfswerk der Bank „La Caixa“ finanziert.

Was sind Joëlette-Rollstühle?
Dabei handelt es sich um einrädrige, geländegängige Rollstühle, die Personen mit eingeschränkter Mobilität die Möglichkeit geben, auf nicht barrierefreien Wegen mit der Hilfe von drei oder mehr Begleitpersonen Wanderungen zu machen.

Zugänglichere Naturschutzgebiete
Die Naturschutzgebiete auf den Balearen bieten viele Möglichkeiten, die Natur zu genießen, aber in vielen Fällen war es bisher für Personen mit eingeschränkter Mobilität schwierig, dorthin zu gelangen.
Jetzt ist es mit den Joëlette-Rollstühlen auch für diese Menschen möglich, die Natur direkt zu genießen.

12 Rollstühle stehen zur Verfügung
Wir besitzen 12 Joëlette-Rollstühle, die in den Naturschutzgebieten der Balearen benutzt werden können: acht Rollstühle auf Mallorca, zwei auf Menorca, einer auf Ibiza und einer auf Formentera.
Außerdem wurde eine Gruppe mit Freiwilligen zusammengestellt, die diese Stühle fahren können.

Wer kann eine Route in einem Joëlette-Rollstuhl machen?
Alle, sowohl Bewohner der Balearen als auch Auswärtige, die aufgrund einer körperlichen oder geistigen Behinderung nicht im Naturschutzgebiet wandern können, haben die Möglichkeit, in einem Joëlette-Rollstuhl eine Tour durch die Naturschutzgebiete auf den Balearen zu machen.
Die Benutzung der Joëlette-Rollstühle ist aufgrund ihrer Merkmale auf Personen mit einem Gewicht von maximal 120 kg beschränkt.

Welche Routen sind möglich?
Die Naturschutzgebiete auf den Balearen haben sehr viele Strecken zu bieten. Erkundigen Sie sich für jeden einzelnen Fall, welche Wege am empfehlenswertesten sind, sowohl wegen ihrer Merkmale als auch ihres Schwierigkeitsgrades und abhängig von der Jahreszeit. Das Personal der Naturschutzgebiete kann Sie ausführlich beraten.

Anfragen
Auf Mallorca: Tel.: 971 295000 (24 Stunden), Rotes Kreuz der Balearen.
Auf Menorca: Tel.: 971 17 77 05, montags bis freitags von 9 bis 14 Uhr.
Auf Ibiza und Formentera: Tel.: 971 30 14 60, montags bis freitags von 9 bis 14 Uhr.

Die Anfragen müssen mindestens 3 Wochen im Voraus gestellt werden.
Der Tag für die Wanderung wird je nach Verfügbarkeit der Freiwilligen festgelegt.
Wenn Sie bereits über die entsprechend ausgebildeten Begleitpersonen verfügen, die Joëlette-Rollstühle fahren können, muss die Verfügbarkeit der jeweiligen Anzahl an Rollstühlen bestätigt werden.
Auch Bildungseinrichtungen können für gebuchte Ausflüge aus dem Lehrangebot der Naturschutzgebiete diese Rollstühle anfordern, indem sie auf dem Antragsformular angeben, wie viele sie benötigen.
Die Benutzung eines Joëlette-Rollstuhls unterliegt der Verfügbarkeit des entsprechenden Fahrers.
Die Rollstühle werden vollkommen kostenlos verliehen.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

       
  • Camí de les cases de Planícia
  •    
  • Itinerari de la font de s'Obi
  •    
  • Itinerario de l'aljub dels Cristians
  •    
  • Camí des Ribassos
  •    
  • Camí de la cometa des Morts
  •    
  • Volta a sa Moleta de Binifaldó
  •    
  • Puig de Galatzó per Son Fortuny
  •    
  • Camí de la coma des Cairats
  •    
  • Pujada al puig Tomir
  •    
  • Camí de ses Basses de Mortitx
  •    
  • Camí des Pixarells
  •    
  • Camí de Binibassí
  •    
  • El camí Vell de Caimari a Lluc
  •    
  • Pujada al puig d'en Galileu
  •    
  • Castell d'Alaró
  •    
  • Camí des Correu
  •    
  • Pujada a la mola de s'Esclop
  •    
  • Camí Vell de Lluc a Pollença
  •    
  • Volta des General
  •    
  • Itinerari de ses Sínies
  •    
  • Les fonts Ufanes
  •    
  • Camí de cala Figuera
  •    
  • Volta al puig des Tossals Verds
  •    
  • Itinerari de Cúber a Biniaraix
  •    
  • Camí de la coma de Binifaldó

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Camí de les cases de Planícia

Dificultad:Niedrig
Distancia:3 km (nur Hinweg)
Duración:75 min
Requisitos:Muss zu Fuß zurückgelegt werden
Recomendaciones:Bequeme Schuhe
Temática:Landschaft, flora und fauna

Color:   

Die Wanderung zu den Bauernhäusern von Planícia, als „Camí de les cases de Planícia“ ausgeschildert, muss zu Fuß zurückgelegt werden, da sie auf ganzer Länge mit Steigung verläuft. Diese Route verläuft auf dem Landgut Planícia, das sich in Staatsbesitz befindet und zum Landschaftsschutzgebiet Serra de Tramuntana gehört. Das Gut liegt innerhalb der Gemeinde Banyalbufar. Die Strecke beginnt bei Kilometer 90.2 der Straße von Pollença nach Andratx (Ma-11) und endet an den Cases de Possessió, genannten Bauernhäusern. Diese Strecke lässt sich gut mit anderen Rundgängen kombinieren, besonders gut mit dem Weg zur Quelle von S’Obi (Font de s'Obi) und zum Wasserspeicher Aljub dels Cristians.

Etapas

Bevor es losgeht, hier noch einige Informationen zur Geschichte des Landguts. Das Gut Planícia wurde unter diesem Namen bereits im 14. Jahrhundert erstmals urkundlich erwähnt. Im 15. Jahrhundert gehörte der Besitz den Brüdern Jaume und Gregori Johan. Anschließend ging er an den Ritter und Inquisitionsminister Francesc Sunyer Colomines. 1732 gehörte das Gut dem Marquis von Campofranco. Damit begann für das Gut eine wahre Blütezeit. Während dieser Zeit gab es mehrere Bauernhäuser, eine Ölmühle (tafona), eine Blutpresse, eine Retorte (alambí) zum Schnapsbrennen und Keller zur Lagerung der Ernte. Es gab einen ausgedehnten Obst- und Gemüsegarten mit Olivenbäumen, Johannisbrotbäumen, Feigenbäumen, Weinstöcken und Getreidefeldern. Die Rebstöcke des gesamten Guts ergaben bis zu 20 somadas Trauben (1 somada ist das Maß für die Ladung, die ein Esel oder ein Maultier tragen kann, etwa 4 volle Säcke). 1938 kam es im Zuge des gesellschaftlichen Wandels und des fortschreitenden Niedergangs der Familie der Marquis von Campofranco zum Verkauf des Guts an die Familie Balle, die es bis zu Beginn des 21. Jahrhunderts landwirtschaftlich nutzte. Seit Februar 2009 ist das Gut Eigentum der Autonomen Gemeinschaft der Balearen und des spanischen Umweltministeriums und wird vom Umweltministerium der Balearen verwaltet.
Der Weg zu den Häusern des Guts beginnt an der Eingangsschranke an der Straße. Der Weg ist auf ganzer Länge asphaltiert. Der erste Abschnitt verläuft durch einen mit Steineichen und Kiefern bewachsenen Bereich. An der Kreuzung mit dem Fernwanderweg GR, der von Estellencs hierher führt, ändert sich die Landschaft und man sieht die ersten Olivenbäume. Olivenöl war einst das wichtigste Erzeugnis der Landgüter in den Berggebieten. Die hundertjährigen Olivenbäume sind überall auf unserer Insel vertreten. Man sagt, es seien die Karthager gewesen, die den damaligen Inselbewohner beibrachten, die wilden Olivenbäume zu kultivieren und nutzbar zu machen. Beim Weitergehen kommt man zum Beginn des Weges zur Quelle von S’Obi, der nach links abzweigt. Im Anschluss daran kommen wir zum Camp Gran, dem großen Feld. In Banyalbufar heißt es der Überlieferung nach, dass diese Ebene - planura oder planícia auf Katalanisch - dem Gut seinen Namen gegeben hat. Das Camp Gran ist die größte Ackerfläche von ganz Planícia. Hier standen einst die ältetsten Olivenbäume des Guts. Die letzten Besitzer entschieden sich im Zuge des Rückgangs der Ölproduktion, die Olivenbäume zu fällen und die Fläche als Weideland für Schafe zu nutzen. Links sieht man den nach einer Seite offenen Steinunterstand Es Porxo des Camp Gran, der auch zum Schutz bei unvorhergesehenen Schauern dient. Nach dem Camp Gran beginnt nach einer kurzen Wegstrecke der Wanderweg Aljub dels Cristians und gleich danach stehen drei Steinkiefern (Pinus pinea), die seit Mai 2004 als einzigartige Vertreter ihrer Art unter speziellem Schutz stehen. In den Wipfeln nistet ein Paar der Waldohreule (Asio otus). An der Trennlinie zwischen Feldern und bewaldeter Zone kommen wir zu den Bauernhäusern, die auf eine Höhe von 420 m stehen. Von hier aus hat man einen fantastischen Panoramablick über die Küstenzone von Banyalbufar, Estellencs, Andratx und Sa Dragonera. Neben dem Hauptgebäude stehen einige landwirtschaftlich genutzte Nebengebäude und etwas weiter entfernt steht auf dem Camí del Rafal die Casa de les Collidores, in dem einst die Olivenpflücker untergerbracht wurden, die zur Erntezeit aus den Dörfern hochkamen.
Die Häuser des Guts stehen in unvergleichlich schöner Lage am Nordhang des Mola de Planícia. Dank ihres guten Erhaltungszustand sind sie ein sehr gutes Beispiel für die typischen Wohnhäuser der Gehöfte in der Serra de Tramuntana. Im Jahr 1636 sah die Aufteilung der Häuser folgendermaßen aus: Ölmühle (tafona), Küche, Wohnraum und Ölkeller. Die wenigen Zimmer und die schlichten Möbel zeigen, dass die Mittel damals beschränkt waren. Die heutigen Gebäude von Planícia sind geräumiger, sie haben einen länglichen Grundriss und eine Vorderfassade, die nach Nordwesten blickt. Die Häuser haben zwei Stockwerke, und über dem Portal verläuft eine Balustrade. Das Haupttor besteht aus einem flachen Bogen, der von zwei Fenstern eingerahmt wird. Hinter dem Eingangsportal liegt eine Eingangshalle, die zu einem schön proportioniertem Innenhof führt. Der von Weinranken bedeckte Innenhof trennt das moderne Haus der Besitzer auf der rechten Seite von den älteren Wohnungen der Pächter auf der linken Seite. In der hinteren linken Hofecke befindet sich eine Zisterne.
Planícia ist besonders für seine lange Tradition der Olivenölerzeugung bekannt. Das Gut besaß seine eigene Ölmühle, in der bis vor nicht allzulanger Zeit das Öl gepresst wurde, das danach zum Verkauf angeboten wurde. An der linken Wand sieht man Jahr, in dem die Ölmühle gebaut wurde (1724). Zu dieser Zeit entstanden auch die Häuser der Pächter. Für die damalige Zeit handelte es sich im eine moderne Mühle. Sie hatte zwei Pressbalken, was sie zu einer Besonderheit machte. Im 20. Jahrhundert sorgten die Brüder Balle, die damaligen Eigentümer, für die Automatisierung des Verfahrens. 1944-45 wurden in dieser Ölmühle 12.794 Liter Öl produziert. Diese Produktionsmenge kann als etwas unter dem Durchschnitt angesehen werden. Zeitzeugen zufolge gab es in einem Jahr mit reicher Olivenernte eine Ausbeute von rund 72.000 Liter Öl. Im Ölkeller neben der Mühle sind heute noch der Tank zur Lagerung des Öls und die Trennbecken vorhanden.
Nach Aussortieren beschädigter Früchte und Entfernen von Ästen, Blättern und anderen Fremdkörpern beginnt die Pressung der Oliven, die aus mehreren Schritten besteht: In der ersten Phase wurden die Oliven zu einer Paste ausgewalzt. Dazu wurden die Oliven zuerst in die Tremuja der Trull genannten Presse geschüttet. Die Tremuja war eine pyramidenförmige Holzkiste, durch die die Oliven auf den Mühlstein geschickt wurden. Über dem Mühlstein lief der Rutló genannte konisch zulaufende Pressblock. Die Ölpresse wurde mit Hilfe von Lasttieren betrieben. Der zweite Schritt bestand in der eigentlichen Pressung. Die ausgewaltzte Olivenpaste wurde von Hand abgenommen und auf den Esportins, runden Strohtabletts, verteilt. Die gefüllten Esportins wurden auf einem rauen Steinteller, Bassi genannt, übereinander gestapelt und von dem Pressbalken aus festem Holz gepresst. Zwei Männer waren notwendig, um den Pressbalken herunterzuziehen, und als Gegengewicht diente ein Quintar genannter großer Steinblock. Während die Esportins gepresst wurden, wurde kontinuierlich siedendes Wasser aus einem Kessel dazugegeben. Das Öl, das aus den Esportins floß, und das heiße Wasser liefen zusammen in den Bassi und durch eine Leitung in die Trennbecken. Im letzten Schritt wurde in den Trennbecken das auf dem heißen Wasser schwimmende Öl abgezogen. Das fertige Öl wurde dann im Ölkeller gelagert In diesem Ölkeller wurden auch die Utensilien zur Messung des Öls aufbewahrt. Das Öl wurde bis zum Verkauf in Metallkannen, Odres genannt, gelagert. Vielleicht kann in der Ölmühle von Planícia in der Zukunft einmal wieder Olivenöl produziert werden.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Itinerari de la font de s'Obi

Dificultad:Niedrig
Distancia:(English) 1.100 m (one way)
Duración:55 min
Requisitos:Muss zu Fuß zurückgelegt werden
Recomendaciones:(English) Comfortable shoes
Temática:(English) Landscape, flora and fauna

This itinerary goes through the public estate of Planícia, which forms part of the Serra de Tramuntana Nature Area, in the municipal area of Banyalbufar. From the estate entrance, follow the Cases de Planícia trail, and 815 metres down the road you will see the head of this trail, which will take you to the Font de s’Obi spring and bring you back to the Cases de Planícia trail.

A part of this itinerary runs along the old Camí Reial, or Roman highway, which connected the towns of Banyalbufar and Estellencs and today forms part of the GR-221 (long trail) that connects Andratx with Pollença.

Color:   

Diese Route verläuft auf dem Landgut Planícia, das sich in Staatsbesitz befindet und zum Landschaftsschutzgebiet Serra de Tramuntana gehört. Das Gut liegt innerhalb der Gemeinde Banyalbufar. Ab dem Eingang zum Landgut folgen wir zuerst dem Weg zu den Bauernhäusern von Planícia (Cases de Planícia). Nach 815 m beginnt dann der Weg zur Quelle von S’Obi, der danach über die Bauernhäuser zurückführt. Ein Teil dieser Route verläuft auf dem alten Camí Reial, der einst die Orte Banyalbufar und Estellencs verband und heute zum Fernwanderweg GR-221 von Andratx nach Pollença gehört. Schwierigkeitsgrad: niedrig. Länge der Strecke: 1100 m (nur Hinweg). Die Strecke ist nur für Fußgänger geeignet. Die Wanderung dauert bei zügiger Gangart gute 55 Minuten. Die Strecke ist auf ganzer Länge ausgeschildert.

Etapas

(Català)

Pocs metres després de començar el nostre itinerari entram dins un alzinar. Els boscos d'alzines (Quercus

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Itinerario de l'aljub dels Cristians

Dificultad:(Español) Media
Distancia:(Español) 2,9KM (ida y vuelta)
Duración:(Español) 85 minutos
Requisitos:(Español) Se ha de realizar a pie
Recomendaciones:(Español) LLevar zapatos cómodos
Temática:(English)

The Aljub dels Cristians Trail runs through the public estate of Planícia, which forms part of the Serra de Tramuntana Nature Area. This estate is noteworthy for its natural value – particularly its magnificent holm oak forests – and its heritage elements, which are associated with the use of the forest and the traditional activities of wood colliers and lime burners. Examples of these ethnographic structures are found all along this trail.

Color:   

(Español) El itinerario de l’aljub dels Cristians transcurre por la finca pública de Planícia en el Paraje natural de la Serra de Tramuntana. Esta finca destaca tanto por sus valores naturales, especialmente por sus magníficos bosques de encinas, como por los elementos patrimoniales precisamente relacionados con el aprovechamiento del bosque y la actividad de los carboneros y caleros de antaño. Tenemos ejemplos de estos valores en este itinerario.

Etapas

El Bosc Gran Iniciam el nostre recorregut en el punt quilomètric 2,3 de l'itinerari camí de les cases de Planícia. Els primers metres transcorren per un oliverar ja envaït per pinar on podem veure a mà esquerra unes grans arboceres. Les fulles grans, dentades i brillants de l'arbocera (Arbutus unedo) són difícils de confondre. A la tardor es deixen veure les flors blanques i els seus fruits vermells, que són comestibles. Però diuen que qui en menja molts es pot engatar i tenir mal de cap. Poc després d'aquestes arboceres entram dins l'alzinar. L'Arxiduc Lluís Salvador a Die Balearen les menciona i diu textualment: "El bosc és magnífic, un dels més bells de tot Mallorca, amb les seves velles i colossals alzines cobertes de molsa i amb arboceres gegantines, veritables arbres, segurament els més rabassuts de Mallorca" El Bosc Gran, com la resta de boscos d'alzina (Quercus ilex), és ombrívol i humit. La manca de llum a sota d'aquests arbres condiciona les espècies que hi poden viure davall. No és rar, passejant pel Bosc Gran, sentir el cant del trencapinyons (Loxia curvirostra), el "qui qui qui" del ferrerico blau (Cyanistes caeruleus) o el "tü,tü,tü ... " monòton i potent del formiguer (Jynx torquilla). Els alzinars han estat tradicionalment explotats per fer carbó i pasturats pels porcs que menjaven els aglans i els tubercles de les plantes del sotabosc. Són comunitats, doncs, que han sofert una forta pressió humana. En el Bosc Gran els vestigis de l'explotació carbonera hi són ben palesos. L'aljub dels Cristians Seguim per dins l'alzinar i, en haver passat per davant d'un vestigi de forn de calç i d'alguns forns de pa, arribam a l'aljub dels Cristians. És un dipòsit de pedra amb una planta més o menys rectangular coberta amb una volta de sec. Recull tant l'aigua d'escorrentia com la que es vessa de la font des Bosc. Aquesta font, que sorgeix uns metres més amunt de l' aljub abastava les cases mitjançant una canaleta. Aquest aljub és la mostra d'una arquitectura funcional relacionada en la seva totalitat amb la vida en el bosc i amb la seva explotació. Servia tant als carboners com als caçadors de tords des Bosc Gran. L'aspecte sobri donat per la funcionalitat i l'ús de la pedra com a matèria primera contribueixen a la integració d'aquestes construccions en el paisatge. La caça amb filats. Els colls de tords Un poc després de passar l'aljub dels Cristians podem veure un antic coll de tords. La caça amb filats és una de les formes de caça que perduren des dels temps dels romans. El caçador primerament tria un lloc on la distància entre els arbres sigui estreta. Després aixeca una pila de pedres planes per fer de cadira i cobreix l'espai de la seva esquena amb brancam per no ser vist pel tord. A trenc d'alba, el caçador seu i alça dues canyes formant una "v" (d'aquí la paraula "coll") on està subjectat un filat i espera pacient l'arribada del tord que ha anat a dormir al bosc. Una vegada l'au topa amb el filat, el caçador replega una canya posant-la damunt l'altra, per la qual cosa, és ben comú que la canya de la dreta sigui més lleugera que la de l'esquerra. Aquesta modalitat encara és present avui dia a tota la Serra de Tramuntana entre els mesos d'octubre i març i fins fa res als dominis de la mola de Planícia. Actualment la finca és refugi de fauna. Carboner o sitger? Vos heu fixat amb uns rotlos plans de terra envoltats de pedres? Són rotlos de sitges. El Bosc Gran de Planícia és un dels alzinars on es troba una major concentració de rotlos de sitja i barraques de carboner. Tot i que sembla impossible elaborar-ne un cens, alguns autors parlen de més de cent cinquanta rotlos, amb les seves barraques i diversos forns de pa. Fou un dels darrers llocs de Mallorca on es va produir carbó de sitja. A la darrera sitja que podem veure quasi al final del nostre recorregut es poden destriar encara restes de carbó. I qui feia aquestes sitges? Se'ls coneix amb el nom de carboners o sitgers, personatges clàssics de la nostra ruralia d'antany, l'ofici dels quals assolí gran importància, quan no es coneixia encara ni el gas ni molt manco l'electricitat. El carboner elaborava el carbó vegetal o de sitja, en plena muntanya, rica d'alzines, on s'hi passava les llargues mesades de l'estiu. La vida del carboner era dura i plena de privacions. Començaven per Pasqua i tornaven per Sant Mateu i en tot aquest temps només baixaven qualque diumenge. Una de les primeres feines era la de triar el ranxo o lloc on havien de muntar la sitja per a fer-hi el carbó, que solia ser una clariana d'un alzinar o almanco prop d'ell, per tenir a mà la llenya necessària. Una altra tasca era la d'aixecar la barraca, per habitar-hi amb la seva família. Els baixos eren de pedres i els alts estaven coberts de cimals i branques, que es recobrien amb càrritx ben atapeït, perquè no hi entràs l'aigua si es posava a ploure. La porta era un feix de llenya, que els vespres es col·locava a l'entrada perquè cap animal no hi pogués entrar. A l'hora de dinar, la greixonera d'aguiat sempre quedava ben neta. Sopes o fideus, coques o cocarrois si tenien un poc de verdura, a més del formatge i qualque pic un poc de sobrassada eren les viandes de la família del carboner. "Qui fa calç, va descalç" I heu vist unes construccions cilíndriques de pedra que s'enfonsen en terra? No hi ha dubte que es tracta de forns de calç, on els calciners treballaven durament per convertir la pedra calcària, que s'havia de coure al foc, en calç viva, que servia entre altres usos, per emblanquinar les cases. Dins els boscs de Planícia es conserven fins set forns de calç, alguns amb nom propi com el forn des Pinaret i el forn de sa Barrereta. La calç, la solien vendre els carboners, i no devia ser un gran negoci si la dita popular és certa: "Qui fa calç, va descalç". Al llarg del camí de retorn trobam altres vestigis de la vida a la muntanya en el passat.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Camí des Ribassos

Dificultad:Niedrig
Distancia:2 km (nur Hinweg)
Duración:1 h
Requisitos:Muss zu Fuß zurückgelegt werden
Recomendaciones:Bequeme Schuhe
Temática:(English) This itinerary runs from the town of Deià to Cala de Deià, the beach cove locally known as “Sa Cala”. As you walk alongside ribassos, or tall stone retaining walls, amid hundred-year-old olive trees and the murmuring rush of the Torrent Major stream, you will discover the architecture and the charm of a Mallorcan mountain town.

This itinerary begins at the Can Boi refuge in the town of Deià. Taking the road that branches off to the right, a few meters down you will come to the road Camí dels Ribassos, which forms part of the Serra de Tramuntana Nature Area. This road will take you directly down to the beach, Cala de Deià.

Color:   

Entschuldigen Sie bitte, zur Zeit ist keine Information auf Deutsch verfügbar.

Etapas

(Català)

El punt de partida del nostre itinerari és el poble de Deià. És un dels municipis més petits i de més bellesa de la Serra de Tramuntana. Les condicions naturals del terreny, la forta inclinació -que parteix des Teix i arriba fins a la cala- i l'abundància d'aigua han configurat un paisatge molt particular on les marjades han permès fer de la muntanya un lloc habitable i cultivable.

Una passejada pel nucli urbà revela un dels aspectes més interessants d'aquest poble: l'arquitectura tradicional. La pedra és la base fonamental de les construccions de Deià: façanes, portals, finestres, carrers empedrats o alguna síquia descoberta en són algunes mostres.

El poble s'ha convertit en un dels majors atractius turístics de Mallorca. A diferència del que ha succeït a la major part de les zones turístiques de les Illes Balears, aquí s'ha creat una hostaleria de luxe sense estridències. I lluny de suposar un desequilibri en els costums tradicionals, aquest turisme s'adapta a la vida social de la localitat i hi participa activament.

A Deià, per on corre un torrentó o hi ha una font que raja tot l'any, podem veure piques col·lectives, els rentadors (o llavadors per als deianencs), on es feia i encara es fa, la bugada cada setmana o cada quinze dies, quan es mudaven els llençols dels llits.

Antigament, allà arromangades fins als braons i cenyides d'un ample davantal, les nostres bugaderes formaven grups, i mentre donaven puny a la roba, cantaven, reien i conversaven sobre les darreres noves del poble.

Al carrer des Clot, que ens du cap al refugi de can Boi, a mà dreta podem veure un exemple d'aquests rentadors.

El poble de Deià, en els darrers anys, ha estat font d'inspiració de pintors, poetes, novel·listes, músics ...

Un cop feta la visita al poble de Deià vos heu de dirigir cap al refugi de can Boi des d'on comença la baixada cap a la cala.

En el primer tram del camí, encara caminant pel poble de Deià, entre les juntes de pedres dels marges, podem trobar espècies de plantes diferents, com l'abundant polipodi (Polypodium cambricum) o l'heura enfiladissa (Hedera helix).

La falzia (Adiantum capillus-venerís) és una petita falguera que cerca els llocs més ombrívols i humits per viure. Així que no és estrany localitzar-la a les proximitats de les canaletes, fonts i degotissos.

Per la nostra dreta discorre el torrent Major, farcit d'abundants espècies pròpies dels ambients humits, com les canyes (Arundo donax) i els abatzers (Rubus ulmifolius), que formen bardisses impenetrables.

També a la zona del torrent, podrem veure, a la primavera o a l'hivern, les flors de color blau suau de la vincapervinca o viola de bruixa (Vinca difformís).

Més avall, després de passar un botador de fusta, sortint de la zona dels horts, l'ambient ja és molt més sec. Aquí abunden el fenàs (Brachypodium spp.), la rogeta (Rubia peregrina) i l'esparreguera de moix (Asparagus acutifolius) acompanyades de càrritx sota l'ombra d'ullastres (Olea europaea var. sylvestris) i garrovers (Ceratonia síliqua).

El color vermellós de la lletrera arbustiva (Euphorbia dendroides) és inconfusible durant els mesos de maig i juny, poc abans que perdi les fulles per passar els mesos més càlids.

Finalment, a la cala, moltes vegades es veuen acumulacions de fulles de Posidonia oceanica planta superior popularment anomenada "alga", que cobreixen i protegeixen l'arena i els còdols de vents i tempestes.

És el punt d'arribada del nostre itinerari. És la major cala del municipi de Deià i una de les principals de la Serra de Tramuntana. Està situada entre les puntes de Deià i Son Beltran, i serveix de desembocadura per al torrent Major de Deià. És bàsicament una cala de còdols, però hi ha alguns trams d'arena.

Apareix documentada per primera vegada en el mapa del Cardenal Despuig (1.785). Va servir tradicionalment d'abric per a les barques de pesca; de fet hi ha unes cases de pescadors característiques (avui sense habitar) i tota una estructura d'escars. Els pescadors que hi visqueren també cultivaren la vinya i les hortalisses a les marjades dels voltants, així com la ramaderia ovina i caprina.

Actualment els escars encara són emprats pels pescadors aficionats, tot i que una tempesta en va malmetre uns quants que esperen ser reparats. Hi ha algun restaurant on es pot gaudir de bona cuina a la vora de la mar.

Les cales i racons amagats de Deià, serviren, com la majoria dels pobles costaners de Mallorca, per dur a terme una de les activitats més lucratives i arriscades: el contraban.

Era un delicte "ben considerat" entre els habitants. Sorgí com a resposta a un règim fiscal asfixiant, a la carestia de mitjans així com d'un medi rural empobrit. Es beneficiava dels fàcils accessos a una costa plena de cales i racons amagats. Va ser entès com a "negoci familiar" i de cabdal importància a l'economia mallorquina durant molt de temps.

Tànger n'era el principal proveïdor. Al principi es tractava del tradicional tabac, però a la postguerra es passà a denominar "contraban de sa fam": farina, sucre, i tota casta de cereals. No és d'estranyar que la figura del contrabandista es convertís en un personatge mític de la cultura popular i inspiri molta literatura i moltes llegendes.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Camí de la cometa des Morts

Dificultad:Niedrig
Distancia:3.6 km -
Duración:1.5 h
Requisitos:Sie in die Höhle, brauchen Sie eine Taschenlampe
Recomendaciones:Der Abstieg zur Höhle erfordert größte Vorsicht
Temática:In der Umgebung von Lluc kann man wunderbar wandern. Eine der Hauptattraktionen hier sind die beeindruckenden Formen der Kalksteinfelsen, die sich im Lauf der Zeit gebildet haben.

Auf dieser Route können wir die spektakuläre Welt der Karsterosion näher kennenlernen. Einige Beispiele davon sind Es Camell und die Höhle Sa Cometa des Morts.

Der Weg ist ausgeschildert. Einer der Streckenabschnitte verläuft auf der Landstraße. Der Abstieg zur Höhle erfordert größte Vorsicht. Wenn Sie in die Höhle hinein möchten, brauchen Sie eine Taschenlampe.

Color:   

Etapas

Stufen

Unsere Route beginnt am Kloster Lluc, dem spirituellen Zentrum der Insel Mallorca. Das Kloster befindet sich im Gemeindegebiet von Escorca, mitten im Herzen des Naturschutzgebiets von Serra de Tramuntana, in einer Höhe von 470 m und geschützt von den höchsten Gipfeln der mallorquinischen Berge, beispielsweise dem Puig Major de Massanella (1367 m), dem Puig Tomir (1102 m) und dem Puig Roig (1002 m).

Lluc ist der Ausgangspunkt für zahlreiche Wanderwege und Ausflugsrouten. Dieses Tal ist mit seinem üppigen Steineichenbestand ein beinahe magischer Ort. Etymologisch gesehen stammt der Name Lluc von dem lateinischen Wort lucus, „Heiliger Wald“. Diese Bedeutung lässt auf eine frühere Kultstätte für eine heidnische Gottheit der ersten Bewohner von Lluc schließen. In der Nähe des Wallfahrtsortes gibt es noch zahlreiche prähistorische Fundstätten, darunter z. B. Reste in der Cometa des Morts.


Unter den Vordächern des Klosters Lluc kommen wir bis zu einem Torbogen und gehen darunter hindurch. Wir folgen dem asphaltierten Weg am Gebirgsbach entlang. Nur wenige Meter weiter biegen wir nach links ab bis zu einem Fußballplatz, den wir überqueren. Von hier aus sehen wir eine Holzbrücke über den Gebirgsbach Lluc. Wir gehen über die Brücke und bleiben stehen, um den Puig de ses Monges zu bestaunen, dessen Name sich auf die Karstfelsen bezieht, die über den Wald hinausragen.

Der gerade Weg führt uns bergan durch ein Felsenlabyrinth und ist von einem schattigen und dichten Steineichenwald (Quercus ilex) umgeben. In diesem Steineichenwald ist besonders auf einige außergewöhnliche Exemplare der breitblättrigen Steinlinde (Phillyrea latifolia) hinzuweisen und im Frühjahr fallen die weißen Blüten des Balearen-Alpenveilchens (Cyclamen balearicum) mit ihren leuchtenden und verdrehten Blütenblättern auf.


Der Begriff Karst stammt von Kras, dem Namen einer Region, die sich vom Südwesten Sloweniens bis nach Nordostitalien erstreckt und wo erstmals die charakteristischen Formen der Kalksteinfelsen untersucht und definiert wurden, die durch die Wirkung des Regenwassers entstehen. Im weiteren Sinne des Wortes wird Karst bzw. Karstregion auch verwendet, um ein Felsengelände zu beschreiben, das sich hauptsächlich aus Kalziumkarbonat zusammensetzt. Dieses wird vom Wasser langsam aufgelöst, sodass eine typische Landschaft entsteht, und zwar sowohl an der Oberfläche (exokarstische Formen) als auch unterirdisch (endokarstische Formen). Ein Großteil der Berge auf Mallorca besteht aus Faltformationen, die wie Schuppen übereinanderliegen und sich aus Kalk- und Mergelmaterial zusammensetzen. Dies bewirkt, dass sie besonders den Verkarstungsprozessen ausgesetzt sind.

Die vier wichtigsten exokarstischen Formen in der Serra de Tramuntana sind Folgende: die großen und kleinen Karstniederungen (letztere sind die sog. Dolinen), die Karstschluchten (z. B. Torrent de Pareis und Torrent de Gorg Blau) und die sog. Karrenfelder, die am Häufigsten vorkommen und Felsen mit Rillen (die aussehen, als wären sie hineingemeißelt worden), Rissen, Röhren, Löchern, Becken, Aushöhlungen usw. aufweisen. Außerdem gibt es in der Serra de Tramuntana zwei sehr charakteristische endokarstische Formationen, nämlich Schlunde und Höhlen. Die Schlunde befinden sich im oberen Teil des massiven Kalksteins und filtern das Wasser, das in senkrechter Richtung in den Unterboden dringt. Die Höhlen sind ebenfalls im oberen Teil des massiven Kalksteins bzw. im Grundwasserbereich anzusiedeln, wo sich das Wasser des Unterbodens ansammelt, das dazu neigt, horizontal im Inneren des Karstsystems abzufließen, bis es über Quellen oder Austritte an die Oberfläche kommt.


Kurz bevor wir zu einem Rotlo de sitja (Kreis zur Herstellung von Holzkohle) kommen, steht gleich rechts davon ein kleiner Wegweiser nach Es Camell, einer einzigartigen Felsformation, die nur zwei Minuten von hier entfernt ist.

Dieser Felsen hat die Form eines Kamels, eines Dromedars, einer Schildkröte - das hängt ganz von der Fantasie des Betrachters ab, aber diese Form ist nicht das Werk eines Bildhauers. Es ist das Wasser, das für diese Erosion verantwortlich war. Das ist folgendermaßen zu erklären: Das Kohlendioxid in der Luft verbindet sich mit dem Regenwasser und bildet aufgrund seines Kohlensäuregehalts leicht saures Wasser. Wenn dieses Wasser auf die kohlensäurehaltigen Felsen trifft, werden die Karbonate zu Bikarbonaten, die löslicher und dementsprechend beweglicher sind. Jedes Mal, wenn es regnet, löst das Wasser in einem sehr langsamen, aber stetigen Prozess einen Teil der Serra auf.

Die Felsformationen in der umliegenden Landschaft sind Strukturen, die ursprünglich vom Regenwasser geformt wurden, als das massive Karstgestein noch mit Erde bedeckt war. Als dann durch die Erosionsprozesse diese Erde abgetragen wurde, wurden die Felsen freigelegt und von den vielen verschiedenen Witterungseinflüssen geformt, denen Mallorca in der jüngsten geologischen Vergangenheit ausgesetzt war. Dadurch entstanden die Risse, Rillen, Aushöhlungen usw.

Nur wenige Meter von Es Camell befindet sich ein Aussichtspunkt mit Blick auf die Berge von Lluc, der ebenfalls einen Besuch wert ist und von wo aus man auch das Josafat-Tal sehen kann, das sich von Son Amer bis Ca S’Amitger erstreckt.


Wir gehen wieder zurück bis an die Stelle, an der wir abgebogen sind, und gehen auf unserem Weg weiter. Kurz darauf sehen wir den Kreis für die Holzkohlengewinnung, ein Zeuge der traditionellen Waldnutzung in der Vergangenheit. Viele Jahre lang wurden die Sitges (Kohlenmeiler) genutzt, um aus dem Holz der Steineichen und anderer Holzarten Kohle zu gewinnen.

Nur ca. fünf Minuten nach diesem Holzkohlekreis kommen wir zu einer Weggabelung: Der Weg nach links führt nach Es Pixarells, aber wir nehmen den Weg nach rechts, der uns zur Cometa des Morts bringt. Dabei müssen wir unter einer Aleppo-Kiefer (Pinus halepensis) mit einer Missbildung unbekannten Ursprungs hindurchgehen, die im Volksmund mit „Hexenbesen“ bezeichnet wird. Die Nadeln stehen sehr dicht zusammen und bilden insgesamt eine Kugelform, in der Spezies wie die Waldohreule (Asio otus) oder die Zwergohreule (Otus scops) nisten können.

Der Weg führt leicht bergab und wird dann in einem kleinen Tal namens Cometa des Morts wieder eben. Geologisch gesehen handelt es sich hier um eine Doline. Die Dolinen sind Einbrüche in Form eines ovalen oder kreisförmigen Trichters, nicht sehr tief, die typisch für Karstgebiete sind und dadurch entstehen, dass die Oberfläche des massiven Karstgesteins aufgelöst wird oder die Decke einer Höhle zusammenstürzt.

Dieses Tal verbirgt zahlreiche natürliche Höhlen aus der Vorzeit. Der Name „des Morts“ stammt von den Bestattungsresten aus der Talayot-Zeit, die im Inneren einer dieser Höhlen im tiefer gelegenen Teil des Tals gefunden wurden.

Vor Jahren wurde diese Doline zum Anbau von Olivenbäumen genutzt. Inzwischen hat man diesen Anbau aufgegeben und stattdessen sind hier Aleppo-Kiefern (Pinus halepensis) gewachsen. Desgleichen kann man Exemplare von Zwergölbäumen (Cneorum tricoccon), Heidekraut (Erica multiflora), Mastixsträuchern (Pistacia lentiscus) und der überall auftretenden Montpelier-Zistrose (Cistus monspeliensis) inmitten einer großen Menge von Dissgras (Ampelodesmos mauritanica) finden. Diese Pflanzen bieten den Vögeln ausreichende Nahrung in Form von Früchten, Samen und Insekten.


Um zur Höhle von Sa Cometa des Morts zu kommen, müssen wir den Wegweisern folgen, die uns über einen Weg durch den Steineichenwald bis zum Eingang der Höhle führen. Geologisch gesehen ist die Höhle der Abfluss einer Doline, durch das Regenwasser sickert.

Diese Höhle ist seit dem 18. Jahrhundert bekannt und wurde von 1945 bis 1948 von Pater Cristòfol Veny ausgegraben. Hier wurden zwei Begräbnisfasen gefunden. Auf die erste Fase aus der Bronzezeit stieß man in der hinteren Kammer. Die zweite Fase aus der Eisenzeit mit Beisetzungsresten in Kalk fand man im Mittelteil der Höhle. Derzeit werden die in der Höhle gefundenen Reste im Museum des Heiligtums von Lluc und im Museum von Mallorca ausgestellt.

Um unsere Route fortzusetzen, müssen wir wieder zu dem Weg zurückgehen, den wir kurzfristig verlassen haben. Der Weg führt mit mehreren Kurven bis zur Landstraße. Wir gehen weiter nach rechts und sehen nach ca. 50 Metern einen breiten Weg, der auf dem sog. Camí Vell von Pollença nach Lluc bergab führt. Diesem Weg folgen wir und kommen zurück zum Fußballplatz, wo diese Route endet.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Volta a sa Moleta de Binifaldó

Dificultad:

Niedrig

Distancia:
9.185 m

Duración:
3 h

Requisitos:
Der Weg ist nur für Fußgänger geeignet.

Temática:

Rundweg zu La Moleta de Binifaldó als „Volta a la moleta de Binifaldó“ ausgeschildert. Der Weg führt über einen königlichen Weg durch eine eindrucksvolle Karstlandschaft und führt später durch einen schönen Wald aus Steineichen und Kiefern. Die Geschichte der Region wird lebendig, wenn der Wanderer an verlassenen Kalköfen, Kohlemeilern und Köhlerhütten vorbeikommt.

Color:   

Etapas

Weg über die Landstraße (Camí Reial)

Der Weg führt zuerst bergab an der Wallfahrtsstätte Santuari Lluc vorbei, danach nehmen wir den asphaltierten Weg, neben dem ein Bach verläuft. Nach wenigen Metern zweigt der Weg nach links ab und führt zu einem Fußballplatz. Wir lassen die Holzbrücke links liegen und folgen der alten Landstraße zwischen Lluc und Pollença.

Diese Landstraßen wurden früher Camí del Rei (Weg des Königs) oder auch Camí Reial genannt und waren im Mittelalter die Hauptverbindungsstraßen. Der Weg zwischen Lluc und Pollença wurde 1337 zum ersten Mal urkundlich erwähnt, und zwar in einer Urkunde der Tempelritter. 1914 wurde der ursprüngliche Reitweg (Camí de ferradura) zu einem auch für Kutschen und Wagen passierbaren Weg erweitert.

Die alten Reitwege Die Reitwege wurden auch Drei-Handbreit-Wege (Camins de tres pams) genannt. Dieser Name bezieht sich auf ihre Breite von um die 60 cm. Auf diesen engen Wegen konnten Personen und beladene Lasttiere passieren. Die Kutschwege waren mit mindestens 2,5 bis 3 Metern wesentlich breiter und konnten auch von Kutschen befahren werden.


Wir biegen links in die Fernstraße Andratx-Pollença ein und gehen bis zu dem Abzweig, an dem Hinweistafeln darauf hinweisen, dass der hier beginnende asphaltierte Weg zu den Landgütern Menut und Binifaldó (beide im Staatsbesitz) führt. Kurz vor den Häusern von Menut führt der Weg an einem alten Kalkofen vorbei, der erst kürzlich restauriert wurde.

Die Kalkgewinnung aus Kalksteinen, die erhitzt werden, ist ein sehr altes Verfahren. Schon die Römer verwendeten Kalköfen zu diesem Zweck. Der so gewonnene Flüssigkalk wurde bereits in der Antike zum Kalken von Hauswänden, zur Konstruktion und zu Heil- und Hygienezwecken verwendet.

Die Öfen wurden stets in der Nähe der Rohstoffe aufgebaut: Kalkstein und Feuerholz. Die Kalksteine mussten 10-12 Tage durchgehend brennen, um zu Kalk zu werden. Die Arbeit der Kalkbrenner war hart und schmutzig und nicht immer ungefährlich.


Wir setzen den Weg fort und biegen in den asphaltierten Weg ein, um die Häuser des ehemaligen Bauernguts Menut zu besichtigen. Die Häuser stehen um einen Innenhof und einen unter Denkmalschutz stehenden Wehrturm herum. Im 15. und 16. Jahrhundert wurden auf vielen Bauerngütern zum Schutz vor feindlichen Angriffen Wehrtürme gebaut. Dieser Turm stammt wahrscheinlich aus dem Jahr 1599. Er hat eine fast quadratische Grundfläche (6,40 x 6,30 m) und ist auf halber Höhe abgeschrägt.

Eines der Häuser dient gegenwärtig als Samenbank zur Konservierung einheimischer Pflanzenarten. Außerdem gibt es eine kleine Baumschule, in der Setzlinge zur Aufforstung gezogen werden.

Nach der Besichtigung der Häuser kehren wir zur Straße zurück und setzen unseren Weg in Richtung der Häuser von Binifaldó fort. Der Weg verläuft jetzt steiler durch eine Karstlandschaft mit Steineichen (Quercus ilex), unter denen Mastixsträucher (Pistacia lentiscus) und vor Allem Montpellier-Zistrosen (Cistus monspeliensis) wachsen. Die Zistrosen mit ihren länglichen, klebrigen Blätter sind leicht an ihrem aromatischen Duft zu erkennen.

Wir setzen den Weg fort, bis wir zu einer Gruppe hoher Weiß-Pappeln (Populus alba) kommen, hinter denen die Häuser von Binifaldó stehen.


Das Landgut Binifaldó am Fuße des Puig Tomir liegt zwischen einem dichten Hain alter Steineichen und Feldern mit Treibbeeten, die heute zu einem Umwelterziehungszentrum gehören.

Der Name des Guts Binifaldó weist eindeutig auf den maurischen Ursprung des Orts hin. Der Name kommt von arabischen „Beni Haldun“ und bedeutet die Söhne von Haldun. Bei der Aufteilung der Ländereien auf Mallorca nach der Eroberung durch König Jaume I. fiel das Gut an den Orden der Tempelritter. Seit dem 15. Jahrhundert hat das Gut dann mehrmals den Besitzer gewechselt, bis es 1682 durch eine Schenkung an den Orden des Santuari in Lluc ging. Wie das Gut Menut auch wurde Binifaldó 1897 enteignet und ging in Staatsbesitz über. Heute wird das Gut vom Umweltministerium der Balearen verwaltet.

Der asphaltierte Weg führt uns weiter bis zum Pass Coll des Pedregaret, auf dem eine Steinmauer in der typischen Trockenbauweise steht, die als Grenzmarkierung dient. Wir steigen über die Mauer und folgen dem Pfad nach rechts, an dem ein Wegweiser steht, der nach Lluc weist.


Ab jetzt folgen wir dem Camí des Porxo genannten Pfad, der durch den Bosc Gran, einen großen Wald aus Kiefern und Steineichen, führt. Früher wurde aus dem Holz der Steineichen Holzkohle hergestellt, ein Zeichen dafür sind die verlassenen Hütten und Kohlemeiler. Lassen wir am besten die Köhler selbst zu Wort kommen:

„Wir waren nie reich und hatten nie Land. Das Stück Wald, auf dem wir arbeiteten, gehörte nicht uns. Wir sprachen mit dem Besitzer und pachteten drei oder vier „Quarterada“ (1 Quarterada = 7103 m2) und suchten den besten Platz für den Kohlemeiler. Ein Meiler ist übereinandergeschichtetes Holz, das nach und nach zu Holzkohle verkohlt wird. Ins Dorf sind wir nur selten hinabgestiegen. Was wir zum Leben brauchten, brachten uns die Träger mit, wenn sie die Kohle abholen kamen [...].

Das Verkohlen dauerte sieben bis zehn Tage. Während dieser Zeit musste der Meiler die ganze Zeit überwacht werden. Ein Luftzug zuviel reichte aus, um statt Holzkohle nur Asche zu bekommen. Deshalb durften wir unseren Arbeitsplatz im Wald nicht verlassen. Unsere Saison begann ab Mitte März und endete zu Sankt Matthäus (Ende September). Wir nutzen das gute Wetter aus, das um diese Zeit herrschte, mit wenig Regen und warmen Temperaturen.“ (Terrassa B., de Diago J: Sitges i Carboners. Conselleria d'Educació, Cultura i Universitats)


Wir folgen dem Pfad und kommen an den Überresten eines Unterstands vorbei, der einst den hier frei lebenden Schweinen bei Regen als Schutz diente. Kurz danach kreuzt unser Pfad einen breiten Weg, in den wir nach rechts einbiegen. Der Weg führt jetzt bergan bis zum Pass Coll des Bosc Gran, von dem man einen wunderschönen Blick auf den Puig Tomir hat.

Hier steht ein Strauch mit spitz zulaufenden Blättern: der Wacholder (Juniperus oxycedrus subsp. oxycedrus) mit seiner vielgepriesenen Heilwirkung.

Der Rhamnus ludovici-salvatoris ist eine auf den Balearen endemische Kreuzdornart, die nach dem Erzherzog Ludwig Salvator benannt wurde. Man erkennt sie leicht an den gezahnten Blättern, die an der Oberseite dunkelgrün und an der Unterseite hellgrün sind.

Eine weitere für die Serra typische endemische Art ist das Balearen-Johanniskraut (Hypericum balearicum). Ihre Blattränder sind gewellt, und im Frühling hängen große gelbe Blüten an den dunkelgrünen Sträuchern.

Und zu Beginn des Sommers blüht die Myrte (Myrtus communis) mit ihren wunderschönen kleinen weißen Blüten. Die mit aromatisch duftenden, kleinen, dunkelgrünen Blätter werden bis 5 cm lang, und ihre Früchte, kleine blauschwarze Beeren, sind essbar.

Wir folgen den Markierungen des Fernwanderwegs GR-221 zurück bis Lluc. Die Strecke führt an einer Kapelle und an der Schutzhütte Son Amer vorbei.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Puig de Galatzó per Son Fortuny

Dificultad:

Medium/Hoch

Distancia:
9,9 km (Hin- und Rückweg)

Duración:
6 h

Requisitos:
Die Strecke ist nur für Fußgänger geeignet

Recomendaciones:
Die Strecke verläuft über einige Abschnitte sehr steil

Temática:

Der Puig de Galatzó ist mit seinen 1026 Metern Höhe von vielen Punkten der Insel aus zu sehen. Die Wanderroute führt auf halber Höhe einmal um den Berg herum und danach hinauf zum Gipfel. Auf dem Weg gibt es schöne Naturlandschaften zu entdecken, um die sich viele Geschichten und Legenden ranken: Zum Beispiel die Legende vom Comte Mal (Grafen Mal) oder die Abenteuer des Astronomen Francesc Aragó aus einer Zeit, als das Leben eines Wissenschaftlers noch mit großen Risiken verbunden war.

Die Strecke verläuft über einige Abschnitte sehr steil. Die Strecke ist nur für Fußgänger geeignet. Die Strecke ist auf ganzer Länge ausgeschildert.

Color:   

Etapas

Son Fortuny

Unsere Wanderung führt durch die Gemeinde d’Estellencs und beginnt an dem öffentlichen Landsitz Son Fortuny (Kilometer 97 an der Ma-10), der seit 1981 Eigentum des Inselrats Consell de Mallorca ist. Die Strecke beginnt mit einem steilen Anstieg mit vielen Kurven.

Son Fortuny war ein großes Landgut, das sich einst über den gesamten Nordhang des Puig de Galatzó erstreckte. Zu dem heute im Staatsbesitz befindlichen Landsitz Son Fortuny gehören 280 Hektar des historischen Guts, das einst das größte Gut in dieser Gemeinde war. Die Häuser stehen im Privatbereich des ehemaligen Landsitzes.

Nach einem Anstieg von ca. 20 Minuten kommen wir zu einem Plateau, auf dem ein Löschwassertank zur Bekämpfung von Waldbränden steht. Der Weg nach rechts führt zur Schutzhütte La Coma d’en Vidal. Wir nehmen jedoch den linken Weg, der uns zu den alten Stallungen Boal de ses Serveres führt.


Wir sind jetzt am Rastplatz Son Fortuny. In der Lichtung kann man noch einen Kohlenmeilerplatz und eine Köhlerhütte sehen, Spuren der früheren Bewirtschaftung des Waldes.

Links verläuft der Weg, der uns zur Schutzhütte von Boal de ses Serveres führt. Der Name „Boal“ bezieht sich auf die alten Stallungen neben der Schutzhütte, die heute verfallen sind.

Nach einem leichten Anstieg kommen wir zum Aussichtspunkt von Boal de ses Serveres auf der linken Seite. Ab jetzt führt der Weg durch Dissgras (Ampelodesmos mauritanica) und nach einigen Meter wird der Weg enger und steiniger. Die Markierungen im Dissgras sind gut zu erkennen, man sollte aber vorsichtig sein, um nicht auf den Blättern auszurutuschen!

Nach 15 Minuten kommen wir zu einem verlassenen Kohlenmeilerplatz. Hier bekommt man einen guten Eindruck davon, wie das Leben der Männer und Frauen aussah, die bis vor gar nicht allzu langer Zeit in den Wäldern der Serra Tramuntana arbeiteten. Von hier hat man einen wunderschönen Panoramablick auf den Ort Estellencs.


Nach einer Stunde Weg haben wir die Eichen und Kiefern hinter uns gelassen und erreichen den Pas de na Sabatera. Zum Gipfel ist es jetzt nur noch eine knappe halbe Stunde, der Weg ist gut markiert. Bei guten Witterungsbedingungen hat man eine fantastische Aussicht mit Blick über fast die ganze Insel: Im Norden sieht man Estellencs und das Meer, im Nordosten den Mola de Planícia (920 m), im Osten das Superna-Tal, den Mola del Ram (820 m) und die Orte Puigpunyent und Galilea. Im Südosten liegt Palma, im Süden die Gemeinde Calvià und Sa Mola von Port Andratx. Im Südwesten sieht man den La Moleta de s’Esclop (926 m) und im Westen den Höhenzug Serra des Pinotells und den La Moleta Rasa.

Auf dem Gipfel angelangt können wir eine kleine Rast einlegen und auf die hinter uns liegende Vegetation blicken. Der Steineichenwald am unterem Kamm wandelte sich nach uns nach zur typisch mallorquinischen Berglandschaft. Von Oktober bis Februar blüht in den Felsspalten des letzten Wegabschnitts die auf den Balearen endemische Krokusart Safrà Bord (Serie der Versicolores, Crocus cambessedesii).

Die Hütte n‘Aragó und der „Meridià verd“-der grüne Längengrad.

Auf dem Puig de Galatzó stehen ein Gipfelkreuz aus Metall und ein Stein, der einen trigonometrischen Punkt, auch Trigonometer genannt, markiert. Trigonometrische Punkte sind Beobachtungspunkte der Landvermessung, die mit ihren Koordinaten und ihrer Festlegung im Gelände eine wichtige Grundlage für Geodäsie und Kartografie bilden. Der französische Astronom Francesc Aragó verbrachte ein Jahr auf dem benachbarten Moleta de s’Esclop zur Landvermessung. Am 2. Mai 1802 beauftragte das Pariser Bureau des Longitudes zwei Astronomen mit der Vermessung des Längengrads von Paris. Einer der beiden Astronomen war Aragó. Aragó kam im März 1807 auf den Balearen an und begann mit der Vermessung der Distanzen zwischen den Inseln und der Halbinsel, um so die Meridianbreite zu bestimmen.

Zur selben Zeit brachen auf der ganzen spanischen Halbinsel und den Balearen die Napoleonischen Kriege aus. Natürlich machte sich ein Franzose, der vom Gipfel eines Berges (S‘Esclop) Feuersignale sendete und mit seltsamen Instrumenten hantierte, bei den Eimheimischen mehr als verdächtig. Es dauerte nicht lange, bis er der Spionage angeklagt wurde.

Zum Glück hatte Aragó einen Seefahrer zum Freund, der in rechtzeitig warnen konnte. Als Bauern verkleidet und Mallorquinisch sprechend stiegen beide ins Tal hinab und entkamen den Häschern. Leider endete die Flucht kurze Zeit später in Palma, wo der Astronom in der Festung Bellver eingesperrt wurde.


Don Ramon Burgués Zaforteza i Fuster, einer der Gutsherren von Galatzó und Graf von Santa Maria de Formiguera, ging als Comte Mal („böser Graf“) in die Geschichte ein.

Die Legende erzählt, dass der Grafen nicht zögerte, seine Widersacher foltern oder töten zu lassen. In s‘Argolla und am Pass Coll d‘en Debades kann man Löcher in einem Felsen sehen, in die der Legende nach Eisenstangen gehauen wurden. Daran seien dann die Feinde des Grafen festgebunden und zu Tode gefoltert worden. Der Felsen von s‘Argolla schien adligen Opfern vorbehalten zu sein, während der Stein am Coll den Debades für Opfer aus dem Volk bestimmt war. Der Name des Passes (Pass der Hoffnungslosen) weist darauf hin, dass die armen Gefangenen nicht mit Gnade rechnen konnten.

„Bei Ausgrabungen wurden Gräber mit menschlichen Knochen und Kalk gefunden, es waren viele, bestimmt 10 oder 12 (...), dies war der Totenacker von Galatzó, in dem die Opfer des Grafen verscharrt lagen.“(Camins i paisatges. Gaspar Valero i Martí)

Die Besitzer des Gutes Galatzó hatten Schwierigkeiten, Landarbeiter zu finden, da viele Angst hatten, dort zu arbeiten. Der Legende nach reitet der Comte Mal noch heute allein auf seinem grünen Pferd durch die Berge von Galatzó. Es heißt, man könne in kalten Novembernächten, wenn nichts anderes zu hören ist, als das Heulen des Windes und der Tiere aus den Bergen, die Gegenwart des Comte Mal spüren.

Anscheinend hatte sein Vater die Bewohnern von Santa Margalida mit seiner feudalen und gerichtlichen Herrschaft unterdrückt, sodass er ein kompliziertes Erbe antreten musste und aufgrund seines überheblichen Charakters und einiger ungeschickter Auftritte erhielt er den Beinamen Comte Mal, ja er wurde sogar aus dem Ort verbannt. Schließlich stellte er sich in den Dienst des Königs und konnte damit seinen Ruf und seine adlige Position wiedererlangen.

Auf dem Rückweg steigen wir den Puig de Galatzó hinab und kehren auf demselben Weg zum Pas de na Sabatera zurück. Dort biegen wir links in Richtung Pas des Cossis ein und kommen nach ca. 55 Minuten wieder am Rastplatz Son Fortuny an.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Camí de la coma des Cairats

Dificultad:(Català) Baixa
Distancia:(Català) 4.1 km (només anada)
Duración:(Català) 1 h
Requisitos:(Català) S'ha de realitzar a peu
Temática:(Català) Itinerari que ens permetrà veure una mostra dels nombrosos elements d'elevat interès etnològic i cultural pels quals destaca la finca pública de Son Moragues (Valldemossa).

El camí que travessa el bosc des Cairats, era antigament usat pels carboners, calciners i nevaters que vivien i treballaven a Son Moragues. L'antic camí de carro partia de devant les cases de Son Gual i continuava fins a la font des Polls i la casa de neu de Son Moragues.

Color:   

Etapas

(Català)

Son Moragues està situada als contraforts occidentals del Teix, on trobem el puig des Caragoli, el puig des Boixos i el puig Gros, tots ells de més de 900 metres.

Actualment forma part del conjunt de finques públiques de les Illes Balears. El 1979, Son Moragues passa a titularitat pública, a mans d'ICONA, que el 1984 la cedí al Govern de les Illes Balears.

El 1981, Son Moragues fou declarada mont d'utilitat pública i inclosa dins el Catàleg de Monts de l'Estat. La finca fou protegida per a garantir la conservació d'aquest ecosistema declarant -la ANEI mitjançant el Decret d'alzinars protegits i va ser inclosa dins el Paratge natural de la Serra de Tramuntana. La finca ha tingut un ús ramader i cinegètic tradicional fins el 2001 que fou declarat refugi de caça.

Actualment la finca és una de les més visitades per excursionistes de la Serra de Tramuntana i s'han recuperat les activitats d'educació ambiental per a escolars. La finca disposa actualment d'un refugi situat a una hora i mitja de camí a peu.

Començam el nostre itinerari davant les cases de Son Gual al carrer d'Hongria. Sòls seguim el carrer que ens du fins la part d'alt del poble. Després d'un garrover ben gros enmig del carrer trobam una pista de terra a l'esquerra que ens porta fins la barrera de Son Moragues.

Deu minuts i ja som davant la barrera. La botam pels escalons de pedra situats a la seva dreta i entram, així, a l'alzinar de la coma des Cairats. L'ambient que ens envolta és el típic de bosc d'alzines (Quercus ilex) humit i ombrívol.

Tot d'una trobam mostres de l'activitat humana. Abans de l'ús generalitzat del gas i el petroli, la font d'energia que s'utilitzava era el carbó. El carbó s'obté de la combustió lenta i amb poc oxigen de la llenya. El resultat és un producte lleuger, amb molt poder calòric i que es conserva inalterable; era per tant molt bona opció.

El carboners transformaven la llenya en carbó als boscos i després el baixaven a vendre al poble. Arrendaven al senyor de la possessió la parcel-la de bosc d'on podrien treure la llenya i on construir el rotlo de la sitja. El rotlo de sitja és el cercle de pedres on s'amuntegaven els trossos de llenya per a cremar. Col·locaven una base de pedres deixant canals per on pogués circular l'aire suficient per a cremar la llenya però sense que es consumís del tot.

La llenya es col·locava sempre de la mateixa manera: els troncs més gruixats tombats enmig i els troncs més prims en posició vertical -com més prims més a la vorera anaven. Damunt la llenya es posaven feixos de càrritx o branques d'alzina i a continuació una capa de terra ben pitjada perquè no hi quedàs cap respirall. Al centre es deixava un buit, l'ull de la sitja que feia de xemeneia, per on s'encenia i s'alimentava el foc unes sis vegades cada dia per a mantenir el caliu.

Mentre la sitja cremava no es podia deixar sense vigilància, ja que si cremava malament es podia cremar tota la llenya o coure's més d'una banda que de l'altra. Per això al costat de la sitja, els carboners construïen les seves barraques. Eren construccions molt senzilles de paret seca i sostre de càrritx. L'única obertura era la porta que s'orientava cap al rotlle per a poder vetllar la sitja. La cocció durava devers una setmana o deu dies.

A la pujada cap a la font des Polls podem veure tres forns de calç. Sovint per a completar els ingressos, els carboners construïen a prop de la sitja un forn de calç. Sols es necessitava la presència propera de pedra calcària (pedra viva).

El forn es començava cavant un clot de forma circular, anomenat olla, d'uns dos metres de fondària i uns sis de diàmetre. Després es folrava l'interior amb pedres, tapant les juntes de l'interior amb fang. L'olla sobresortia del terra com un mur gruixat, anomenat cintell, en el qual s'integrava una passarel-la i una porta per a facilitar la càrrega del forn.

Les pedres per a convertir en calç s'anaven col·locant a l'interior de l'olla en cercles concèntrics, disminuint el diàmetre fins que quedava una construcció semblant a un pa de figa. Com a les sitges, també es deixava un forat enmig per a fer de xemeneia.

El munt de pedres es tapava amb una capa de fang de calç que deixava respiralls per a una millor cocció. El forn s'alimentava amb feixos de llenya massa prima per a fer carbó a través de la xemeneia i d'una obertura que es deixava a la part inferior de la portada. El foc s'havia de mantenir constant deu o dotze dies. Per a fer tota aquesta feina eren necessaris de tres a sis persones.

El foc transformava la pedra viva (CaC03) en calç viva (CaO). La calç viva es mesclava amb aigua obtenint un material blanc que s'utilitzava per a emblanquinar les parets de les cases cada any.

Seguint per la pista i després de diverses ziga-zagues, podem recuperar l'alè a l'àrea recreativa de la font des Polls.

La font des Polls és una font de mina. L'aigua es canalitzava des del brollador subterrani, construint canals amb el pendent mínim necessari perquè pogués sortir per la força de la gravetat.

Envoltant la font observam diversos polls (Populus nigra) que donen nom a la font. Els podem trobar també a gorgs, basses, torrents i altres fonts de la Serra perquè és un arbre exigent en demanda d'aigua.

Continuam el nostre ascens i, després de deixar un safareig a l'esquerra, arribam a l'antic porxo dels nevaters habilitat com a refugi.

Uns metres més dalt del refugi es troba la casa de neu. Aquí finalitza la pista forestal.

Fins fa relativament poc temps, a Mallorca, la neu va ser un producte summament valorat. El gel s'utilitzava per a conservar els aliments i per a fer gelat. En aquell temps no hi havia geleres!

Després de les primeres nevades importants, les colles de nevaters pujaven als indrets on es trobaven les cases de neu. Els nevaters arreplegaven la neu acumulada a les marjades dels voltants i la tiraven dins la casa a través de la porta i de les quatre bombarderes dels costats. Després baixaven a premsar bé la neu i la tapaven amb càrritx, perquè es conservés tot l'estiu. Després tallaven i traginaven amb bísties les barres de gel fins als punts de venda.

Aquí acaba el nostre itinerari; tornarem a Valldemossa pel mateix camí.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Pujada al puig Tomir

Dificultad:

Hoch

Distancia:
12.5 Km (Hin- und Rückweg)

Duración:
5 h

Recomendaciones:
Die Strecke ist nur für Personen in guter körperlicher Verfassung geeignet. Geeignetes Schuhwerk tragen und ausreichend Wasser mitnehmen.

Temática:
Landschaft, flora und faun


Der Aufstieg auf den 1103 m hohen Puig Tomir in der Gemeinde Escorca, als „Es Puig Tomir“ ausgeschildert, bietet die Gelegenheit, die abrupten Steilwände der Serra de Tramuntana kennenzulernen. Geröllhalden, Steilfelsen, Spuren der einst hier tätigen Eisbauern,
Stachelsträucher, Geier, Falken, fantastische Ausblicke machen diese Strecke zu einer der eindrucksvollsten Wanderungen durch die Serra de Tramuntana.

Color:   

Etapas

Beschreibung der Route

Wir gehen unter den “porxets”, den Laubengang-Häusern, des Santuari de Lluc entlang bis zu einem Torbogen und nehmen dann die geteerte Straße, an der linker Hand ein Sturzbach entlang fließt. Ein paar Meter weiter biegen wir links ab und gehen weiter bis zum Fußballplatz. Wir müssen eine kleine Holzbrücke links hinter uns lassen, dann nehmen wir den alten königlichen Weg Camí Reial, der Lluc und Pollença einst miteinander verband. Wir gehen eine Weile, bis wir die Straße Ma-10 (Andratx-Pollença) erreichen, biegen dann links ab und gehen etwa 120 m weiter geradeaus, bis wir die Begrüßungsschilder der öffentlichen Landsitze Menut und Binifaldó erreichen. Wir lassen sie links hinter uns und, ohne die Straße zu verlassen, erreichen wir nach zwei engen Kurven den Pass Coll der Pedregaret. Wir gehen weiter und, wo die geteerte Straße endet, biegen wir links ab und folgen dem ausgeschilderten Fußweg.


Der Pfad verläuft entlang einer vergitterten Mauer, dann erreichen wir ein beeindruckendes Geröllfeld. Jetzt biegen wir rechts ab und gewinnen schnell an Höhe, auf einem Weg, der sich durch die letzten Kiefern und Eichen hindurchschlängelt.

Beim Verlassen des Waldes steigt der Weg sehr steil an. Zu unserer Linken sehen wir nach wie vor das Geröllfeld. Die Route kreuzt es auf seinem höchsten Punkt. Wir müssen immer den Markierungen in roter Farbe sowie den Marksteinen folgen. Sie führen uns zu einem Pass, wo ein Metallkabel installiert wurde, das als Handlauf dient und uns wesentlich den Übergang erleichtern wird.

Jetzt folgen wir einem etwas engeren und steilen Geröllfeld und kommen an einen Ort, der von Felsen einschlossen zu sein scheint. Die einzige Möglichkeit ist, sie mithilfe der dafür vorgesehenen Metallgriffe zu erklimmen. Danach folgen wir dem Grat und den Marksteinen, die uns bis zum Gipfel führen werden.


Je näher wir dem Gipfel kommen, desto mehr verändert sich das Klima. Die Temperatur sinkt, der Wind wird stärker und immer häufiger kann man in Gipfelnähe Schnee antreffen. Die Vegetation spiegelt diese Veränderungen wieder. Am Fuß des Berges wachsen Pflanzen, die an trockenen warmen Orten gedeihen. In den höheren Lagen hingegen findet man Pflanzen, die kühle und feuchte Umgebungen bevorzugen. Eine Berglandschaft lässt sich in drei Höhenstufen unterteilen: Die unterste Ebene mit wilden Ölbäumen und Kiefern, die mittlere Ebene mit Steineichen und die oberste Ebene, in der nur noch Dornensträucher wachsen. Je höher wir kommen, desto dünner wird der Baumbestand, denn an den steilen Hängen mit dünner Erdschicht und starkem Wind halten sich kaum Bäume.

Der Aufstieg bietet uns eine gute Gelegenheit, den Übergang der Vegetation von Kiefern und Steineichen zur Hochgebirgsvegetation zu beobachten. Wenn wir den Wald verlassen, erwartet uns der Duft des Duftgamanders (Teucrium asiaticum), der trotz ihres lateinischen Namens eine endemische Pflanze Mallorcas und Menorcas ist.

Und im Herbst sieht man zwischen den Felsen die weißen Blüten der auf den Balearen endemischen Krokusart Safrà Bord (Crocus cambessedesii) hervorkommen.


Mit etwas Glück entdeckt man im Himmel einen der typischsten Vertreter der Vogelwelt der Serra de Tramuntana: den Mönchsgeier (Aegypius monachus). Der Mönchsgeier ist mit einer Flügelspannweite von 2,5 m und einem Gewicht von bis zu 8 kg der größte Vogel Europas. Er nistet in den Kronen von Kiefern in der Nähe des Meeres. Zu Beginn der 1980er Jahre betrug der Bestand nur noch etwa zwanzig Tiere. Grund dafür ist die Verwendung von Giftködern zu Bekämpfung von Raubwild, was illegal und sehr gefährlich für den Artenschutz ist. Obwohl die Verwendung von Gift heute unter Strafe im spanischen Strafgesetzbuch steht, kommt es leider immer noch zu solchen Fällen. Tritt das Gift einmal in die Nahrungskette ein, können auch andere Arten davon betroffen werden. Um das Aussterben der Tiere auf Mallorca zu verhindern, wurde ein Programm zur Artenerhaltung ins Leben gerufen. Mit diesen Bemühungen konnte der Bestand der Mönchsgeier auf der Insel deutlich erhöht werden. Der Mönchgeier ist ein Symbol für die Erhaltung der Flora und Fauna Mallorcas.

Mit etwas mehr Glück sehen wir auch einen Wanderfalken (Falco peregrinus) bei der Jagd, ein einmaliges Schauspiel. Wenn die Tiere sich im Flug auf die Beute stürzen, können sie Geschwindigkeiten von bis zu 320 km/h erreichen.

In dieser Gegend nistet auch eine kleinere, etwa taubengroße Falkenart, die an ihrem rotbraunen Federkleid zu erkennen ist: der Turmfalke (Falco tinnunculus), auf Katalanisch Xoric oder Xoriguer (Falco tinnunculus) genannt.


Auf einer Höhe von über 1100 m findet man niedrige Sträucher und Büsche, die sich mit ihrer kompakten Form an die Umgebung angepasst haben. Der Wettbewerb ums Überleben kann grausam sein. Nur Pflanzen, die Wind, Kälte im Winter und Hitze und starke Sonne im Sommer gleichermaßen aushalten, die in steinigen Böden Wurzeln schlagen können, haben hier eine Chance zu überleben. Somit ist es auch nicht sehr erstaunlich, dass es auf den Balearen eine große Zahl endemischer Arten gibt, d. h. Arten, die in dieser Form sonst nirgends in der Welt vorkommen. Diese sind das Ergebnis langer Evolutionsprozesse, bei denen sich die Arten an die kargen Bedingungen ihrer jeweiligen Umgebung angepasst haben.

Zwei Arten sollen hier besonders erwähnt werden, im Volksmund sind sie als coixinets de monja (Nonnenkissen) bekannt. Es handelt sich um den Meeres‑Gamander und den Tragant (Teucrium marum subsp. occidentale und Astragalus balearicus), die beide die Form eines dornigen Polsters haben. Beide Arten zeigen sehr gut, wie sie sich an die rauen Bedingungen angepasst haben. Obwohl sie nicht zur selben Familie gehören, sind sie sich sehr ähnlich. Die an ein dorniges Polster erinnernde Form schützt die Sträucher gegen den starken Wind und gegen Fressfeinde. Auch die hier vorkommende Stechwinde (Smilax aspera subsp. balearica) hat diese typische runde Form.

Meeres-Gamander und Tragant unterscheiden sich in der Form ihrer Blätter und in anderen Merkmalen: Die Blätter des Meeres-Gamanders (Teucrium marum) sind dreieckig und grün-gräulich auf der Oberseite, und fast weiß auf der Unterseite. Die Dornen sitzen seitlich an den Zweigen. Der Tragant (Astragalus balearicus) hat Hülsenfrüchte und stachelige, unpaarig gefiederte Blätter von dunkelgrüner Farbe.


Auf dem Gipfel angekommen, lohnt sich die Besichtigung der Überreste der Cases de neu (Speicher, um Schnee zu Eis zu verarbeiteten). Vor dem Schneespeicher aus Trockensteinmauern, der heute von Efeu (Hedera helix) überwuchert ist, sollte man einhalten und an die unermüdlichen Anstrengungen der Schneebauern denken.

Bevor es Kühlschränke gab, nutzte man zur Kühlung den Schnee, der auf den Gipfeln lag. Unsere Urgroßeltern lernten, in mühsamer Arbeit Schneespeicher anzulegen, um im Sommer Schnee und Eis zur Kühlung und Erfrischung zu haben.

Dieser Auszug beschreibt das harte Leben der damaligen Schneebauern: „Gleich nach der Ankunft mussten wir einen Schneespeicher bauen, wenn nicht schon einer aus dem Vorjahr da stand. Diese Gruben waren 40 Handbreit tief, 25 Handbreit breit und 30 Handbreit lang (eine Handbreit = ca. 20 cm). Dort wurde der Schnee gelagert! Ganz nach unten kam eine Lage Dissgras. Danach häuften wir Schnee an und füllten damit die Grube. Wenn wir einen Haufen in den Speicher geschaufelt hatten, stiegen wir hinein und verteilten den Schnee mit unseren Schaufeln. Danach lockerten einige den Schnee mit Hämmern auf, andere klopften ihn wieder fest. Wir drehten Runden in einer Reihe hintereinander, an jeder Wand ging eine Gruppe los, bis wir uns in der Mitte trafen. Diejenigen, die Schuhe trugen, gingen vorne, danach kamen die mit Espadrilles. So wurde der Schnee langsam zu einer zusammenhängenden Masse. Danach schaufelten wir mehr Schnee in die Grube und wiederholten das Ganze. Wenn die Grube voll oder kein Schnee mehr übrig war, hatten wir unsere Arbeit getan...! [...] Wir bedeckten den Schneespeicher mit Zweigen und Dissgras, damit kein Wasser eindringen konnte. Um das Eis zu verkaufen, schnitten wir 50 Kilo schwere Brocken ab und verpackten sie in Dissgras und verteilten das Eis auf Eselskarren auf ganz Mallorca.“

Aus: Llabrés Ramis, J.; Vallespir Soler, J. Els nostres arts i oficis d’antany, Palma de Mallorca 1980.

Es fällt nicht schwer, sich das harte und entbehrungsreiche Leben der Schneebauern vorzustellen, die in dem bitterkalten Wind der Tramuntana, mit Krämpfen in Händen und Füßen, arbeiten mussten. Wie sich die Zeiten geändert haben!

Auf dem Rückweg legen wir genau denselben Weg zurück, den wir gekommen sind. Beim Abstieg ist an den Stellen mit großem Gefälle besondere Vorsicht angebracht!

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Camí de ses Basses de Mortitx

Dificultad:(Català) Baixa
Distancia:(Català) 11,3 km (anada i tornada)
Duración:(Català) 5 h
Requisitos:(Català) S’ha de fer a peu
Recomendaciones:(Español) Tenga en cuenta que durante la época de nidificación del buitre negro (de febrero a junio) sólo podremos llegar hasta el refugio de Lavanor.
Temática:(Català) Durant el camí cap a ses Basses passarem per les vinyes de Mortitx, pel seu extens oliverar i per un paisatge rocós i abrupte on tindrem la sensació de trobar-nos en un extrem del món, lluny de l’enrenou i de la civilització. Tot això, envoltats per la bellesa salvatge d’aquest indret.

La finca pública de Mortitx és un dels espais més valuosos del Paratge natural de la Serra de Tramuntana. Aquesta possessió es troba a l'extrem costaner més oriental del municipi d'Escorca.

Color:   

Etapas

(Català)

La nostra caminada comença a l’entrada de la possessió de Mortitx, a l’altura del km 10,9 de la carretera Ma-10 d’Andratx-Pollença. El camí ens queda a mà esquerra si venim des de Lluc. Passada una pista de tenis, giram a l’esquerra. En poc temps deixam a l’esquerra el celler on s’elabora el vi de Mortitx.

Després de passar pel costat dels ceps de la varietat Cabernet Sauvignon, arribam a una barrera amb un botador de fusta, on comença la finca pública. Ens espera un camí llarg, en pujada, per pista. Però animau-vos, perquè la meta s’ho val.

Mirau a l’esquerra. Quina olivera! Quants anys pensau que deu tenir? Molts! I és que des de ben antic Mortitx fou una possessió dedicada sobretot al conreu d’oliveres, principalment de la varietat empeltre, duita d’Aragó pel rei Jaume I després de la conquesta. Com que els esqueixos no fan arrels amb facilitat, s’han d’empeltar obligadament. D’aquí ve el nom d’empeltre.

Aquests oliverars formen una part inestimable del paisatge de la Serra, que no s’ha d’abandonar. Per això, com podem veure, s’han començat a recuperar.

Continuam fent camí i passam pel costat d’un embassament. Més amunt, n’hi ha un altre. La construcció de preses al torrent de s’Hort des Molí durant la dècada dels anys setanta va permetre crear aquests dos embassaments. Encara que es troben dins la finca pública, són de titularitat privada. Tenen un sistema de canalització per redreçar les aigües cap al Sementer Pla i cap a s’Hort des Cirerers.

Si allargam la vista, a mà dreta ens queda s’Hort des Molí. Tot i el topònim des Molí, no hi ha vestigis de cap enginy hidràulic d’aquest tipus. Probablement hi hagué un molí d’aigua, desaparegut fa molt de temps. Aquí s’hi troba una varietat de cirerer anomenada de sarró, molt més petita que la típica mallorquina i bastant més tardana. En menjar aquesta casta de cirera, el pinyol queda ben net. A la primavera és tot un espectacle veure els cirerers florits.

Passats els embassaments, la pujada és un poc pronunciada i qualsevol excusa pot ser bona per aturar-nos a descansar. Podem aixecar una estona la vista al cel i, si veim un rapinyaire que travessa el cel amb un vol ràpid, directe, probablement és el falcó peregrí o reial (Falco peregrinus), que nidifica als penya-segats de Mortitx. Té molt bona vista, i per això pot veure les seves preses, aus que captura al vol, a un quilòmetre de distància. El seu vol és molt ràpid: pot volar a una velocitat de creuer d’uns 48 km/h, pot accelerar fins al 77 km/h en persecució horitzontal, i en picat pot assolir els 320 km/h. Quan arriba a la presa, la copeja amb les urpes i l’agafa en l’aire. Però no caça ni la meitat de vegades que ho intenta.

Durant la tardor, la caça d’un falcó en un esbart d’estornells és espectacular; els aucells s’agrupen en una gran massa atapeïda que es mou en el cel. El falcó ataca l’esbart així com pot, i aquest fa un forat i deixa passar el rapinyaire de llis...

Això es repeteix una vegada i una altra, fins que el falcó es cansa o un malaurat estornell se separa del grup protector. Aleshores està fet d'ell.

Després d’aquesta pujadeta, aviat veim un zona repoblada a la dècada dels anys vuitanta i noranta amb pins (Pinus halepensis) i alzines (Quercus ilex). Som a prop del refugi de Lavanor. Per arribar-hi, ens hem de desviar cap a la dreta del nostre itinerari. Aquesta casa refugi, d’una sola planta rectangular i envoltada d’oms, està situada sobre l’emplaçament de l’antic rafal de Mortitx.

Retornam al camí i passam pel costat d’un poll (Populus nigra) molt gros, amb una soca impressionant, a prop de la font Blanca. Antigament, els polls se sembraven al costat d’una font perquè des de lluny es pogués veure que hi havia un lloc on refrescar-se.

Mortitx, d’ençà que es va adquirir l’any 1978, té un paper fonamental en el desenvolupament de diversos plans de recuperació d’espècies en situació demogràfica desfavorable, com és el cas del voltor negre (Aegypius monachus). Per aquest motiu, de febrer a juny, quan el voltor cria, acabarem aquí el camí, per no destorbar-lo. Així podrem continuar admirant en vol la seva figura majestuosa i fosca, fàcil de diferenciar de la de qualsevol altre aucell. La seva singularitat el convertí en el símbol dels moviments de conservació de la natura i en emblema de la Serra.

Si no és època de nidificació (de juliol a gener), continuam endavant. A mà esquerra es destrien les restes d’un poblat, possiblement talaiòtic, estudiat fa dècades pel pare Veny (del Santuari de Lluc), però que no ha estat mai catalogat. Just enfront tenim un bon mirador del Campet Rodó i, al fons, la finca d’Ariant.

I tornam a pujar fins a arribar al collet des Vent. Quin paisatge! Contemplam un entorn de roquissar erosionat, amb capritxoses formes de rascler, qualificat per alguns autors com un paisatge gairebé lunar. Aquest modelat càrstic ha donat lloc a nombroses cavitats que resulten ambients molt rics en endemismes, entre els quals hi ha nombrosos coleòpters.

La pista ens durà ràpidament cap a la meta: el Sementer de ses Basses, una espectacular dolina. Es tracta d’una depressió produïda per la dissolució superficial de les roques. Aquests clots solen aprofitar-se per conrar o, com en aquest cas, per sembrar pastura per a una guarda reduïda d’ovelles. En aquest lloc tan difícil de treballar podem percebre l’esperit d’una irrepetible pagesia de muntanya, ja esvaïda.

En aquesta petita plana de muntanya, perduda entre els immensos roquissars i carritxars, hi descobrirem una bassa extraordinària. És una construcció excavada en el sòl, de parets gruixades que sostenen una coberta de pedra suportada des de fa segles per una vella soca d’ullastre que fa de jàssera.

I aquí, lluny de l’enrenou, lluny de la civilització, en un extrem del món, acabam el nostre itinerari. Tornarem pel mateix camí.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Camí des Pixarells

Dificultad:(Català) Baixa
Distancia:(Català) 2.13 km (només anada)
Duración:(Català) 1 h
Temática:(Català) Aquest itinerari ens permetrà conèixer l’entorn més proper a Lluc i les fantàstiques formacions de la zona. El topònim de Pixarells, que dóna nom no tan sols al camí, sinó també a un mirador, una cova, un àrea recreativa i una zona d’acampada, té un origen metafòric. Després de pluges intenses, a una paret rocosa del camí l’aigua raja per uns foradets, formant els “pixarells”.

Color:   

Etapas

(Català)

Hem de partir del santuari de Lluc i passar sota es Porxets per anar cap al camp de futbol. Avançam sobre un carrer asfaltat i deixam a la nostra esquerra l’escolania i el jardí botànic. Una vegada al camp de futbol, l’hem de travessar i a l’esquerra trobarem un pontet de fusta. L’hem de passar i enfilar una petita pujada entre les roques modelades per l’acció de l’aigua, baix les capçades de les alzines. Aquest primer tram de l’itinerari coincideix amb el camí de la cometa des Morts. Poc abans d’arribar a un rotlo de sitja, just a la dreta, un petit cartell ens indica la direcció d’una formació rocosa singular fruit de l’erosió càrstica on, depenent de la imaginació de cadascú, es pot veure un camell o una tortuga. És ben recomanable desviar-se per dedicar una estona a observar les diferents tipologies dels solcs erosius formats per l’acció de l’aigua.

En aquest primer tram de la passejada l'espècie d'arbre que domina el paisatge és l'alzina (Quercus ilex). El seu creixement lent produeix una fusta de gran duresa i resistència que antigament s'emprava per fer carbó, per fer les rodes dels carros o els braços dels carruatges, les rodes de les sínies, la quilla de les barques, les pasteres on es pastava el pa i la biga de les tafones. L'escorça d'alzina, rica en tanins, s'emprava tradicionalment per adobar les pells i tenyir. Segons Andrés de Laguna (metge humanista i botànic-farmacòleg del segle XVI): "L'escorça de les arrels de l'alzina, cuita en aigua fins que es desfaci i aplicada als cabells tota la nit, els tenyeix de negre".

Retornam al camí fins al punt on ens hem desviat per anar a veure es Camell i des d’aquí continuam pujant fins arribar a una bifurcació. Hem de pendre el camí de l’esquerra (cap a la dreta ens dirigiríem a la cometa dels Morts). Sortim de l’ombra de l’alzinar, cap a un espai més obert, on començam a veure el que queda dels antics oliverars.

Trobam un mirador amb dos bancs de pedra on podem fer una aturada per gaudir d’una excel·lent panoràmica de sa Terra de ses Olles, que segurament rep aquest nom del fet d’haver-hi terra argilosa i vermellenca que s’emprava per fer recipients de terrissa. Des d’aquí veim un típic oliverar de muntanya, envoltat pel puig Caragoler, puig Roig, el coll des Ases i, més a la dreta, el puig Budell (originàriament Montagudell; és a dir, puig punxegut).

Passat el mirador, el camí baixa un poc, entre pins (Pinus halepensis) i càrritx (Ampelodesmos mauritanica) que ara ocupen les terres d’un oliverar ja abandonat, del qual resten encara els marges.

Un poc més endavant, abans que el camí comenci a pujar una mica, ens anirem fixant en les roques de la dreta fins a veure’n una amb marques d’humitat i on creix una figuera. Si ens fixam millor en la paret, podem veure que hi ha uns forats pels quals surt aigua quan plou: són els anomenats Pixarells, que han donat lloc al topònim. Davall els pixarells hi ha un aljub del qual surt una petita canalització acabada en un grifó que aboca en una pica petita. Us recomanam que no beveu d’aquesta aigua ja que no és potable.

Seguint el camí, passam pel costat de les restes d’un antic porxo que era utilitzat per les collidores com a magatzem d’oliva mentre durava la collita. La resta de l’any servia d’aixopluc al bestiar, sobretot ovelles que pasturaven per aquella zona. Aquesta construcció no disposava d’una coberta fixa de teules, sinó que es feia amb càrritx; si es col·locava ben atapeït, podia resistir forts ruixats i l’aigua no s’hi escolava.

Aquest pot ser un bon lloc per descobrir els líquens que viuen a les branques i l’escorça de les alzines i les oliveres. Si ens entretenim a mirar, podem veure que al damunt creixen com unes barbetes de color grisós o com unes crostetes aferrades a la soca. Aquests éssers vius molt primitius estan formats per la simbiosi entre un fong i una alga. Amb aquesta associació els fongs aporten capacitat d’emmagatzemar aigua i protecció mentre que l’alga fabrica l’aliment mitjançant la fotosíntesi.

A les regions muntanyenques la diversitat de líquens és molt alta. En trobam de color gris o verd grisós, verd groc, groc o bruns; i de formes molt variades, des de revestiments amb aspecte de crostera, fins a làmines d’aspecte lobulat o ramificats en forma d’arbret, erecte o penjant.

Actualment, la qualitat de l’aire es mesura mitjançant diferents anàlisis químiques i físiques realitzades amb estacions mòbils o fixes, tot i que també es pot mesurar la qualitat de l’aire analitzant-ne la presència o absència, i per la taxa de creixement de determinades espècies de líquens. És per això que es diu que els líquens són bioindicadors, és a dir, organismes sensibles a les variacions en la qualitat ambiental.

De forma general, els líquens ramificats són menys resistents a la contaminació i en canvi els que semblen crostes són més resistents. Si ens hi fixam trobarem les característiques “barbes de frare” a determinats boscs i no a d’altres; això ens indica una major puresa de l’aire. La causa de la sensibilitat dels líquens a la pol·lució es troba en la seva manca d’epidermis. Com que no disposen d’una capa protectora, la deposició de substàncies contaminants impedeix l’entrada de nutrients. A més a més, no tenen mecanismes d’eliminació de contaminants, els quals acaben acumulant-se i els provoca la mort.

Passat el porxo, un poc més endavant, l’entorn canvia completament. A l’estiu agraïm arribar de nou a la frescor de l’alzinar, on ens podem prendre una estona per descansar.

Aquí, asseguts, pot ser un bon moment per continuar observant la natura. A l’hivern, el que ens cridarà l’atenció és l’espectacular catifa de molsa tova, humida i verda que entapissa branques, troncs i roques.

Les molses són abundants als ambients humits i poc assolellats. Aquestes plantes no tenen ni arrels ni un sistema conductor de l’aigua, i la capten a través de tota la planta. Per això, només poden viure on la humitat de l’ambient és alta.

Malgrat els estudis florístics que s’han realitzat, resta molta feina per fer en el camp de la identificació i l’ecologia de les espècies de briòfits. Com els líquens, són també molt sensibles a la contaminació atmosfèrica.

Hem arribat a l’àrea recreativa des Pixarells. Des d’aquí la panoràmica de les muntanyes ens ofereix una visió del puig d’en Galileu i, al fons, el Puig Major i la serra de na Rius.

En aquesta zona es pot veure cap al tard el vol de les ratapinyades, que empren les coves per hibernar, reproduir-se o descansar. Aquests són els únics que poden volar gràcies a l’adaptació de les extremitats anteriors, unides al cos mitjançant una membrana molt fina.

En el grup dels quiròpters (del grec kheír, “mà”, i pterón, “ala”), la vista ha sofert una forta reducció, mentre que l’oïda ha adquirit un paper preponderant en la seva manera de viure. S’orienten amb un sistema basat amb l’eco que els permet capturar les preses en la foscor. Contribueixen a l’equilibri de les poblacions d’insectes dels quals s’alimenten i juguen un paper clau en l’ecosistema. És per aquesta raó que la seva protecció és justificada. A les Illes Balears, s’hi han observat fins ara 19 espècies diferents de ratapinyades.

El camí acaba a l’àrea recreativa i podem tornar a Lluc pel mateix camí.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Camí de Binibassí

Dificultad:(Català) Baixa
Distancia:(Català) 2.13 km (només anada)
Duración:(Català) 50 min
Temática:(Català) En aquest itinerari no ens enfilarem per cap alta muntanya. Passejarem per la vall de Sóller, envoltada pel puig des Teix a ponent, la serra d’Alfàbia i la de Son Torrella a migjorn, i el Puig Major i la muntanya de Montcaire a llevant. Coneixerem dos pobles d’interès paisatgístic i arquitectònic indiscutible: Fornalutx i Sóller, emplaçats en el centre del Paratge natural de la Serra de Tramuntana.

Color:   

Etapas

(Català)

Aquest camí comença al poble de Fornalutx. Podem deixar el cotxe a l’aparcament i arribar fins a la plaça del poble pel carrer Major.

Fornalutx és un poblet encantador, ple de capamunts i raconades, en el qual val la pena que ens perdem abans de partir cap a Sóller.

L’origen de Fornalutx o Fornalugi, com s’escriu en els documents antics, es remunta al mateix moment de la conquesta. Abans va ser una alqueria musulmana, com podem deduir quan ens passejam pel traçat dels seus carrers empedrats.

Hi ha dues hipòtesis sobre l’etimologia del topònim de Fornalutx: que provengui del radical llatí FURN- amb el doble sufi x –al, utx = FURNALUCIU, que significa “lloc de fornal, ferreria”; o de l’àrab furn-al-lugg, que significa “forn de la ribera”.

Pujam per les escales de la plaça i giram pel primer carrer a l’esquerra, el carrer de Sant Sebastià, que sempre està enramellat. A l’enfront ens queda l’antiga posada de Bàlitx. Tornam voltar a l’esquerra i després ja anam a cercar el camí de Joan Albertí Arbona que ens condueix cap el cementeri. En poc temps trobam l’indicador de fusta del camí de Binibassí.

Si entre les cases alçam la vista veurem teules antigues pintades conegudes popularment com a “teules de moro” que decoren el voladís de moltes façanes. A la vall de Sóller és on es conserven més edificis amb teules pintades. De fet, Sóller, amb 56 edificis, i Fornalutx, amb 28, són els dos municipis de l’illa amb major nombre d’edificis inventariats amb teules pintades a la volada.

Els dibuixos estan realitzats normalment en color vermell formant motius geomètrics i vegetals, elements que representen escenes de la vida quotidiana, figures antropomòrfiques i zoomòrfiques, i temes religiosos. Els dibuixos no tenen volum i normalment es limiten a ser siluetes o contorns de figures. La decoració i la col·locació d’aquests ornaments era part d’un ritual de construcció dut a terme normalment per una sola persona i amb un procés decoratiu senzill: primer s’amarava d’aigua la teula i a continuació s’introduïa pel cap ample dins un morter amb calç. Després, sense coure la teula, s’hi dibuixava amb tints naturals dissolts en aigua. Aquests pigments podien ser terra d’almangra per al color vermell, carbó vegetal per al negre i òxid de coure per al verd. Per norma general les teules són monocromàtiques, tot i que a la vall de Sóller es troben decoracions amb dos i fins a tres colors.

A part del valor pròpiament estètic i decoratiu, les teules pintades tingueren un valor simbòlic i espiritual, amb l’objectiu de preservar i defensar la casa i els seus habitants de tota casta de perills externs

Baixant pel camí veim mostres de l’oliverar de la Serra, element característic del seu paisatge. El seu manteniment constitueix un dels objectius principals del Pla d’ordenació de recursos naturals de la Serra de Tramuntana. De les olives collides a principi de la tardor s’obtenia, i es continua obtenint, un oli de gran qualitat. Consumir oli elaborat a la Serra contribueix a la conservació d’aquest bell patrimoni natural i cultural.

Des de l’any 2002, la qualitat de l’oli d’oliva elaborat a Mallorca està avalada pel màxim distintiu de qualitat dels aliments: la Denominació d’Origen Oli de Mallorca. L’oli de Mallorca és un oli d’oliva verge extra elaborat amb olives de les varietats mallorquina o empeltre, arbequina i picual.

Les oliveres a la Serra de Tramuntana estan sembrades a marjades i terrenys irregulars, i la configuració de les plantacions d’olivera de muntanya condiciona i dificulta les tècniques de cultiu: tractaments de plagues i adobs, conreu, collita, etc. Malgrat que la productivitat d’aquestes explotacions és menor que a les del Pla, el caràcter de l’oli que se n’obté es diferencia per ser de sabor dolç, suau i amb absència dels atributs d’amarg i picant. Això és perquè les olives es cullen quan es troben en un punt de maduració major que les olives collides a les zones de la plana.

L’oli de Sóller, inclòs a la Denominació d’Origen, és un dels productes típics d’aquest poble; per tant, us recomanam tastar-lo.

Aviat el camí deixa d’estar asfaltat i queda al descobert l’empedrat de l’antic camí de ferradura que facilitava el pas de les persones i el bestiar. El nostre caminet, que transcorre al costat d’oliverars, horts, canaletes, fonts i rentadors, forma part d’una de les xarxes de camins més extenses, riques i ben conservades de Mallorca. En conjunt conforma un patrimoni històric, cultural i etnològic de primera magnitud.

Temps enrere aquests viaranys eren plens d’activitat: els traginers portaven a la vall tot tipus de mercaderies carregades a les esquenes de bísties: oli, teules, estris de cuina, queviures, càrritx… A més, els traginers de Sóller i Fornalutx assoliren gran fama per ser uns guies de muntanya magnífics, apreciats per tots aquells viatgers que desitjaven conèixer les nostres muntanyes, especialment el Puig Major. No ens ha de sorprendre, doncs, que en el mapa del Cardenal Despuig (1785) s’elegís la imatge d’un traginer per representar la vila de Sóller.

Malgrat tot, la vida dels traginers era prou dura, si tenim en compte que el salari del traginer a finals del segle XVII era de 27 sous cada mes, que podem comparar amb els 8 sous que costava una gallina en aquella època.

Aviat trobam davant nostre l’agrupament de cases de Binibassí, construïdes al mateix lloc on hi hagué l’alqueria musulmana de Benibassim. Aquest llogaret conserva una torre defensiva del segle XVI.

Les canaletes que trobam al costat del camí serviren per fer arribar l’aigua a les fèrtils terres de la vall i tenen el seu origen en els àrabs que habitaren Mallorca fins a l’any 1290. Sembla que foren ells els que dugueren els tarongers a l’illa. El nom de Sóller sembla derivar de l’àrab Sulyâr, “vall d’or”, possiblement pel color daurat de les taronges.

L’aïllament geogràfic de Sóller dugué als sollerics a establir relacions comercials amb Barcelona, València i sobretot amb el sud de França. Molts dels seus habitants emigraren en el segle XIX a França, on fundaren negocis d’exportació de l‘exquisida taronja sollerica. Tal fou la prosperitat que visqué la ciutat amb les remeses dels emigrants, molts d’ells retornats un cop que havien fet fortuna, que prest va disposar d’una xarxa elèctrica pròpia, la segona després de la d’Alaró. L’any 1912 entrà en funcionament el ferrocarril de Sóller, que facilità les comunicacions amb Palma; avui és un dels atractius turístics més entranyables de l’illa.

Al llarg de tot l’itinerari trobam nombrosos enginys per a la captació i emmagatzematge d’aigua.

Les fonts, a més de la seva immensa importància per a la població, constitueixen un hàbitat d’alt valor. L’entrada de les fonts de mina, les parts més fosques de les galeries d’on emana la surgència, els cocons naturals, les piquetes artifi cials, les síquies, els safareigs... són diferents ambients, microhàbitats, que afavoreixen determinades espècies de flora i fauna.

La proporció més important dels animals que viuen a les fonts són els macroinvertebrats, entre els quals podem destacar els crustacis amfípodes, parents llunyans de les gambes i els crancs, i els mol·luscs, com els petits caragolins.

També hi ha animals que sense ser exclusivament aquàtics, necessiten l’aigua per poder completar els seus cicles vitals. Entre aquest grup podem remarcar alguns insectes ben coneguts com són els dípters –moscards i moscardins–, les efímeres i els odonats -barratxines i cavallets del dimoni-.

No podem deixar d’anomenar els vertebrats de vida aqüàtica, com són la serp d’aigua (Natrix maura) i el granot verd (Pelophylax perezi).

Malgrat avui estigui mig cobert per l’heura, no ens ha de passar per alt un antic molí d’aigua. Antigament l’aigua no tan sols s’emprava per al consum humà i el reguiu. La seva força fou aprofitada des de l’època de la Mayûrqa> musulmana per moldre blat.

El mecanisme d’un molí d’aigua era prou senzill: l’aigua es captava al seu origen (font, torrent, etc.) i es conduïa per una síquia fins al molí. Se la feia caure damunt les pales d’una turbina rudimentària anomenada rodet que, a la vegada, transmetia el moviment de rotació a les moles, que esclafaven el gra. Finalment, el moliner cada dematí repartia els talecs de farina feta, mentre que la molinera s’encarregava del funcionament i del manteniment del molí.

Per la flaire dels tarongers en flor o en fruit sabrem que arribam al poble de Sóller. Travessam el torrent Major i deixam a l’esquerra uns rentadors. Continuam caminant uns deu minuts més, ara ja pel carrer asfaltat fins arribar a la plaça de Sóller. Allà recomanam prendre un gelat de taronja fet a Sóller i gaudir de l’església modernista de Sant Bartomeu i de l’edifici del Banc de Sóller, del mateix estil, projectat per l’arquitecte Joan Rubió i Bellver.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

El camí Vell de Caimari a Lluc

Dificultad:

Medium

Distancia:
7.12 km (nur Hinweg)

Duración:(Català) 2 h
Temática:

Es war einmal… Puig de n’Escuder, Es Cavall Bernat, Es Còdol d’en Seda, el Salt de la Bella Dona, el Coll de sa Batalla, das alles sind Toponyme, die uns an Geschichten und Legenden erinnern und die wir entdecken werden, wenn wir von Caimari hinauf nach Lluc wandern. Es handelt sich um die seltsamsten Geschichten, die immer nur mündlich übertragen worden sind und entsprechend im Laufe der Zeit immer weniger den Tatsachen entsprechen, dafür aber an volkstümlicher Fantasie gewonnen haben. Diese Legenden sind ein Teil des kulturellen Erbes in dem Naturschutzgebiet Serra de Tramuntana und helfen uns dabei, einige Kapitel unserer Geschichte zu verstehen.

Wir starten an der Landstraße von Inca nach Lluc, Ma-2130, an der ersten Kurve, die sich etwa 300 m hinter dem Ort Caimari am Kilometerpunkt 7.2 befindet. Hier auf dieser Ebene befindet sich der Aussichtspunkt Ses Rotes und hier können wir das Fahrzeug abstellen, um zu Fuß einem ungeteerten Weg zu folgen. Wenn Sie den Rückweg nicht zu Fuß machen möchten, sollten Sie ein anderes Fahrzeug auf dem Parkplatz des Wallfahrtsorts Santuari de Lluc abstellen. Die Route ist gekennzeichnet.

Color:   

Etapas

Ses Rotes und der Berg Puig de n’Escuder

Dieser Weg wird bereits im 13. Jahrhundert erwähnt und gehörte wahrscheinlich zum Wegenetz der Mauren. In Lluc gibt es sogar Dokumente über die Sayt, die Nachfahren versklavter Muslime, in denen sie als Experten im Straßenbau bezeichnet werden. Mit der steigenden Zahl von Pilgern, die diesen Weg nahmen, nachdem in Lluc die Jungfrau Maria erschienen war, wurde diese Straße zur meistgenutzten auf Mallorca.

Wir beginnen unseren Weg am Aussichtspunkt Ses Rotes, von wo aus man einen herrlichen Blick auf eines der schönsten Gebiete mit Terrassenfeldern auf der Insel hat, Ses Rotes de Caimari, das im Jahre 2009 unter Denkmalschutz gestellt wurde. Diese Konstruktionen entwickelten sich aufgrund des starken Bevölkerungszuwachses im 19. Jahrhundert, als unter dem demografischen Druck Gebiete, die mit Wäldern und Strauchwäldern (Garrigues) bewachsen waren, neue Felder für landwirtschaftliche Zwecke gewonnen werden mussten.

Zu diesem Zweck baute man Terrassenfelder und „brach die Erde auf”, auch wenn sie nur oberflächlich oder sehr steinig war. Die Parzellierung dieser Ländereien ermöglichte es den Ortsbewohnern von Caimari, selbst kleine Landbesitzer zu werden.

Direkt vor uns sehen wir den Berg Puig de n’Escuder, Szenarium von volkstümlichen Erzählungen, in denen Geschichte und Fiktion miteinander vermischt werden. Es heißt, dass man die senkrechten und hohen Wände dieses Berges nutzte, um auf dessen Gipfel während der Eroberung durch König Jaume I eine arabische Festung zu errichten. Einer der Legenden nach soll ein junger Bote der Sarazenen auf diesem Berg mit viel List eine Gruppe Araber besiegt haben. Eine andere Version berichtet, dass während der letzten Fase der katalanischen Eroberung eine

Gruppe muslimischer Krieger den Eroberern Widerstand leistete, bis sie sich angesichts der offensichtlichen Niederlage entschlossen, lieber gemeinsam Selbstmord zu begehen, als sich dem Feind zu ergeben.


Kurz nach Beginn des Wegs stoßen wir rechter Hand zwischen dem Weg und der Straße auf einen relativ spitzen Felsen mit der Bezeichnung Es Cavall Bernat. Dieser Name erscheint auch an anderen Stellen der Insel und bezieht sich immer auf mehr oder weniger spitze Felsen. Die phallische Form, die diesen Felsen gemein ist, erklärt den Namen, der sich aus dem katalanischen Ausdruck „carall armat“ (eine Metapher, die sich auf das männliche Glied bezieht) entwickelt hat und euphemistisch zu Cavall Bernat (auf katalanisch “Pferd Bernat”.

Der andere Name Sa Filosa de la Mare de Déu (die Spindel der Jungfrau Maria) steht in Zusammenhang mit der Legende, nach der die Jungfrau Maria in dieser Gegend beim Spinnen saß und wenn sie hörte, dass sich Pilger näherten, in die Höhlen des Berges Puig de n’Escuder lief, um sich zu verstecken. Einmal soll sie dann so schnell geflohen sein, dass sie die Spindel genau an der Stelle verlor, und als sie wiederkam, fand sie statt der Spindel diesen Felsen vor. Aber egal, ob der Name Cavall oder Filosa lautet, hier sollten wir auf zwei interessante Buschgewächse achten, zum Einen auf den Hippocrepis balearica, der auf Mallorca, Menorca und Cabrera heimisch ist, und zum Anderen auf den Mallorca-Ginster (Genista majorica), endemisch auf Mallorca. Beide Pflanzen gehören zur Familie der Leguminosen, haben gelbe Blüten und wachsen an den senkrechten Felswänden, unerreichbar für die Pflanzenfresser.


Etwas weiter oben, unter einem Steineichenwäldchen fällt neben dem Weg ein großer Felsen auf, der unter dem Namen Còdol d’en Seda bekannt ist. Wahrscheinlich wegen seiner gerundeten Form wird erzählt, dass sich vor Urzeiten einmal ein Riese diesen Stein aus dem Schuh geschüttelt habe.

Einer alten Tradition gemäß warfen die Pilger, wenn sie hier vorbeikamen, ein bis fünf Steinchen darauf und versuchten, in das Loch zu treffen, das sich am Grund dieses Felsens befindet. Wenn sie es schafften, dann sollte ihnen das Glück bringen.


Nachdem wir in Es Còdol d’en Seda unser Glück versucht haben, überqueren wir weiter oben die Straße von Lluc und beginnen mit dem Aufstieg auf dem Weg Sa Costa Llarga. Achten Sie dabei unbedingt auch auf die schönen Pflastersteine dieses ursprünglichen Weges, auf dem die größeren Steine, die sog. Ratlletes auffallen (lange Steine, die über den Pflasterbelag hervorstehen und dazu dienen, das Wasser abzuleiten und gleichzeitig den Anstieg zu erleichtern). Machen Sie hin und wieder eine kleine Pause, damit Sie während des Aufstiegs nicht außer Atem kommen. Die Stufen des Pflasters sind sehr weit auseinandergezogen, weshalb dieser Abschnitt auch unter dem Namen Ses Passes de Gegant (Riesenschritte) bekannt ist.

Wenn wir nach oben blicken, sehen wir den 1037 m hohen Puig de n’Ali. Der Name dieses Berges hat seinen Ursprung in der Zeit der Mauren. Am Ende von Sa Costa Llarga stoßen wir auf die Häuser von Son Canta, wo man sich früher dem Olivenanbau widmete. An dieser Stelle erlassen wir den alten Weg, der Camí Vell de Caimari a Lluc genannt wird und an den Häusern von Es Barracar vorbei führt. Unser Weg führt die Landstraße entlang und bringt uns hinunter zu dem Freizeitbereich Sa Coveta Negra. Etwas weiter kommen wir dann unter einer Brücke hindurch und gehen im Wald wieder bergaufwärts.

Eine sehr typische Arbeit, die hier traditionell in den Wäldern der Serra ausgeübt wurde und von der noch einige Überreste zu sehen sind, war die Gewinnung von Holzkohle.

Kohle war früher die wichtigste Energieressource und stellte zudem eine sehr bedeutende Einkommensquelle für die Bauernhöfe in der Serra dar. Die Köhler dieser Gegend bauten bis Mitte des 20. Jahrhunderts in unseren Wäldern die sog. Sitges (Holzhaufen, aus denen sie die Holzkohle gewannen) und erst als sie den Kampf gegen die neuen Brennstoffe verloren, gaben sie die Ranxos (Waldgebiete, in denen sie arbeiteten) endgültig auf.


Auf dem Fahrweg des früheren Camí Vell de Lluc befindet sich auch ein Wegabschnitt, der wegen seiner Geländeform in Anspielung auf die gleichnamige lange und dünne Wurst Sa Llangonissa genannt wird. Etwas später kommen wir dann zum Sa Bretxa Vella. Dabei handelt es sich um einen Wegabschnitt, der Anfang des 18. Jahrhunderts den Felsen abgerungen wurde, um den sehr viel gefährlicheren Weg Pas des Grau zu vermeiden.

Sa Bretxa wurde mit Bohrern aus dem Bergbau in die Felsen getrieben, wozu über vierhundert Arbeitstage und einige Quintale Pulver (ein Quintal entsprach etwa 41 Kilo) nötig waren. Am Weg entlang mussten spektakuläre Terrassenfelder mithilfe von Kalkmörtel gebaut werden.


El Salt de la Bella Dona ist eine Schlucht, in deren Grund der Gebirgsbach Des Guix oder Comafreda fließt. Dies ist auch der Name einer Stelle am Kilometerpunkt 12,6 der Landstraße Ma-2130, hinter der Bretxa Nova. Anscheinend wurde vor dem Bau der Landstraße diese Bezeichnung für ein nahegelegenes Gebiet verwendet, das höher gelegen und gefährlicher war und wo die Menschen zu Fuß über den Berg gingen.

Die Legende, die diesem Toponym zugrunde liegt und die wohl die älteste aller Geschichten ist, die uns auf diesem Pilgerweg begleiten, ist Folgende: Ein böser Mensch (einige meinen, dass es der Teufel selbst war) stellt der Frau eines Köhlers nach, die ihn jedoch zurückweist. Um sich zu rächen, überzeugt der Verehrer den Ehemann von der Untreue seiner Frau, die keine Ahnung von diesem ganzen Komplott hat. Wut und Eifersucht quälten den Ehemann so sehr, dass er beschließt, die Frau in diesen Abgrund zu stürzen. Der Name Bella Dona weist mehr als auf die körperliche Schönheit auf die Charaktereigenschaften des unschuldigen Opfers hin.

Der Ehemann ging weiter nach Lluc und kam bei Sonnenaufgang an, als die Glocken zur Messe riefen. Als er die Kirche betrat, sah er dort zu seiner großen Überraschung seine Frau ohne einen Kratzer und unverwundet!

Von hier aus geht der Kiefernwald in einen dichten Eichenwald über, in dessen Inneren der Weg sanft bergab zur Font des Guix führt. Aus dieser Quelle sprudelt frisches Wasser, das jedoch nicht trinkbar ist und mit seinem Gipsgeschmack seinem Namen Ehre macht.


Wir kommen zur Landstraße und überqueren den Gebirgsbach Comafreda über eine Brücke, die uns zu einem Bergsattel führt, wo sich eine große Tankstelle befindet.

Der Legende nach wurde der Bergsattel nach einem Ereignis benannt, das sich Anfang des 17. Jahrhunderts zutrug. Damals litt ein großer Teil der Bevölkerung ständig Hunger, sie waren von der Pest geschlagen, wurden von den Steuern erdrückt und waren sozialen Kämpfen und Spannungen unterworfen, also genau der richtige Kontext für das Auftreten von Wegelagerern. Die Unsicherheit und die Verbrechen stiegen auf skandalöse Weise an und Unterdrückung und Furcht machten sich ungehindert breit.

Vor diesem Hintergrund spielte die Selva-Bande, eine mächtige Gruppe von Straßenräubern, eine wichtige Rolle. Im Jahre 1618 stießen sie hier auf die Polizeikräfte und wurden genau an dieser Stelle besiegt, und daher stammt der Name. Der Kampf endete mit der Gefangennahme von vierzehn Wegelagerern und der anschließenden Hinrichtung einiger von ihnen.

Ein anderer möglicher Ursprung des Namens Coll de sa Batalla bezieht sich auf das Läuten der Glocken von Lluc, das der Pilger zum ersten Mal hörte, wenn er auf diesen Bergsattel kam. Auf katalanisch nennt man den Klöppel „Batall”.

Hinter dem Bergsattel kommen wir zur Siedlung Des Guix. Hier sollten wir auf ein Holzschild achten, auf dem GR-221 (Gran Recorrido - große Route) steht. Wir gehen weiter auf dem Fahrweg, der seit einigen Jahren asphaltiert ist, und beginnen den Abstieg in das Lluc-Tal, das wir bald sehen können. Von dem Wegweiser bis zum Parkplatz von Lluc sind es noch 1,5 Kilometer.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Pujada al puig d'en Galileu

Dificultad:

Hoch

Distancia:
4.7 km (Hin- und Rückweg)

Duración:(Català) 5 h
Temática:

Was heute eine der schönsten Wanderrouten durch das Naturschutzgebiet Serra de Tramuntana ist, war früher der Weg, den unsere Urgroßeltern benutzten, um zu Fuß von Sóller nach Lluc zu gehen, mit dem Handwagen Kohle zu suchen oder mit einem Zugtier Schnee zu holen. Wenn wir daran denken, wie hart man früher arbeiten musste, wird uns der Aufstieg sicher leichter fallen.

Color:   

Etapas

Camí Vell von Lluc nach Sóller

Wir starten die Route an der Quelle Font Coberta, neben dem Parkplatz von Lluc, in 475 m Höhe. Unser Ziel ist es, die 1188 m des Puig d’en Galileu zu erreichen. Das ist zweifellos ein großer Höhenunterschied und es kann sein, dass wir dabei hin und wieder aus der Puste kommen.

An der Font Coberta beginnt der alte Weg von Sóller, derheute als Große Wanderroute (GR-221) ausgeschildert ist. Es handelt sich um einen gepflasterten Reitweg, der durch den Wald von Ca s’Amitger bis zur Landstraße Ma-10 (Andratx-Pollença) führt. Nachdem wir diese Straße berquert haben, gehen wir auf der anderen Seite auf einer Wagenstraße weiter, passieren ein kleines Törchen und gehen in den Eichenwald des öffentlichen Landguts Son Macip hinein, wo wir auf viele Ruinen und Rotlos de sitja stoßen (gepflasterte, kreisförmige Bereiche, die zum Verbrennen von Holz und zum Gewinnen von Holzkohle benutzt wurden), Zeugen der intensiven Köhleraktivität, die hier in diesem Wald früher ausgeübt wurde.


Die Wagenstraße endet am Fuße von Voltes d’en Galileu, ein Name, der sich auf die Kurven dieses Weges bezieht, auf dem die 250 Meter Höhenunterschied überwunden werden, und auf den Beinamen seines Erbauers, Antoni Català „Galileu”, der sich im Jahre 1692 verpflichtete, auf dem Berg La Mola in Escorca Schneehütten zu bauen. (Zitate aus dem Buch „Les cases de neu de Mallorca"(Schneehäuser von Mallorca) von A. Gorrias i Duran. Genau am Beginn der Kurven können wir rechts das erste der Schneehäuser, der Cases de neu sehen. Dieses Haus namens Son Macip wird als eines der ältesten erachtet, da bereits aus dem Jahre 1619 schriftliche Belege darüber vorhanden sind, dass im Son Macip Schnee gelagert wurde. Diese Einrichtung zum Sammeln und Lagern von Schnee war aber auch eine der Ersten, die nicht mehr benutzt wurden. In einer Bestandsaufnahme der Anlagen im Jahre 1786 steht zu lesen: „Im Predio Son Masip, das Herrn Franco. Pizá gehört, gibt es noch ein weiteres, das vollkommen heruntergekommen und unnütz ist... es ist... ruiniert”. (Zitate aus dem Buch „Les cases de neu de Mallorca"(Schneehäuser von Mallorca) von A. Gorrias i Duran. Die gepflasterten Serpentinen beginnen mit einer starken Steigung. Bei unserem Aufstieg wird der Wald immer lichter, sodass wir den eindrucksvollen Gebirgsbach Pareis, Es Clot d’Albarca unter dem Puig Roig und Lluc mit dem Puig Tomir im Hintergrund sehen können.


Nach etwa einer halben Stunde starker Steigung kommen wir zum oberen Teil on Ses Voltes. Hier sollte man unbedingt eine Pause einlegen und die Landschaft betrachten, die von weiten Dissgraswiesen (Ampelodesmos mauritanica) geprägt ist, mit dem Meer im Hintergrund. Jetzt gehen wir auf einer Ebene weiter und kommen zu den kürzlich restaurierten Schneehäusern, den Cases de neu d’en Galileu. Mit diesem Namen wird eine Anlage bezeichnet, die aus einem Weg, Haus, Brunnen, Wänden und Mauern besteht und die zum Lagern und Sammeln von Schnee diente.

Man begann damit, den nächstgelegenen Schnee mit Palas über die Bombarderes (Fenster) in den Brunnen zu schippen. Um den weiter wegliegenden Schnee zu transportieren, wurden Kübel, Senalles, Esparteres und Civeres verwendet.

Wenn sie dann genügend Schnee in den Brunnen geschaufelt hatten, stiegen die Schneesammler hinein, um ihn zu verteilen und festzutreten. Sie stellten sich in einer Reihe auf und gingen spiralenförmig vorwärts, wobei sie sich von den Rändern zur Mitte vorarbeiteten und dann wieder in umgekehrter Richtung zu den Rändern zurücktraten, solange, bis der Schnee zu Eis wurde.

Dieses Verfahren wiederholte sich, bis der Brunnen voll war oder der Schnee in der Umgebung zu Ende ging. Dann wurde der Schnee mit einer dicken Schicht Dissgras bedeckt und die Arbeit war abgeschlossen.


Wenn der Sommer kam und man immer mehr Eis brauchte, um die Lebensmittel aufzubewahren, zogen die Fuhrleute tief in der Nacht mit ihren Lasttieren hinauf zu den Brunnen, schnitten Eisblöcke, die sog. Pans de neu, zurecht, wickelten sie zum Isolieren gegen die warme Luft in Dissgras ein und luden sie auf die Portadores, von denen jedes Zugtier zwei transportierte, die zusammen eine Somada mit etwa 84,6 kg bildeten.

Der Eistransport erfolgte nachts, damit so wenig wie möglich durch Schmelzen verloren ging. Die Eisblöcke mussten bis zu weit entfernten Städten wie Palma, Manacor, Felanitx oder Artà befördert werden und wurden natürlich unterwegs wesentlich kleiner. Einige ältere Bewohner erzählen, dass bei der Ankunft der Wagen in der Stadt alles Wasser war.

Noch heute sind einige der Volkslieder von der Arbeit der Neveros erhalten geblieben, denn die Tätigkeit des Schneesammelns wurde noch bis ins erste Viertel des 20. Jahrhunderts ausgeübt.


„Kaltes Wasser ist die beste und natürlichste Medizin, die man in der Apotheke bekommen kann.” Mit diesen Worten, die der Arzt Pere Martí Ende des 17. Jahrhunderts niederschrieb, lobte er die medizinische Nutzung von Schnee und gekühltem Wasser. Denn bereits seit Urzeiten wurden Kälte und kaltes Wasser als Mittel gegen Krankheiten genutzt: Fieber, Brüche, Prellungen, Verstauchungen, Verbrennungen, Entzündungen und andere Beschwerden wurden mit Schnee behandelt.

Unter anderem waren die Lagerung und der Handel mit Schnee zur damaligen Zeit auch deshalb rentabel, weil man damit Speiseeis zubereitete. Bereits im 19. Jahrhundert konnte man in den Straßen der Stadt Palma häufig diese kleinen Karren sehen, mit denen das äußerst beliebte Schnee- oder Eiswasser und Horchatas (kalte Erdmandelmilch) verkauft wurde. Schnee war ein Luxusprodukt von großer Bedeutung in der eleganten Küche der Oberschicht.


Nach einer kleinen Pause bei den Cases de neu gehen wir zurück zum Weg und suchen eine Anhöhe, wo sich die Wegweiser gabeln. Wir biegen nach links ab und steigen zum Gipfel des Puig d’en Galileu hinauf. Auf diesem Wegabschnitt wächst das italienische Brandkraut (Phlomis italica) ziemlich üppig wächst.

Dieser auf Mallorca und Menorca heimische Busch wächst auf Wiesen und

Berghängen, manchmal auf zerklüftetem Gelände, aber vorwiegend in sonnigen Gebieten mit nitrathaltigen Böden, weshalb diese Pflanze auch häufig mit Viehweiden in Verbindung gesetzt wird.

Der wissenschaftliche Name des Brandkrauts, Phlomis, kommt von dem griechischen Wort Phlox, was „Flamme“ bedeutet, und spielt darauf an, dass die Blätter dieser Pflanze zum Anzünden der Öllampen verwendet wurden. Auf katalanisch wird das Brandkraut Estepa blenera genannt und auch diese Bezeichnung bezieht sich auf dieselbe Nutzung: ein Ble ist ein Strang aus geflochtenen Fäden, die mit Wachs oder Öl beschichtet sind und das brennbare Element einer Kerze, also den Docht, darstellen. Früher verwendete man die Blätter dieser Pflanze zum Anzünden.


Die Felsblöcke, die wir rechts vom Weg sehen, bieten vielen Spezies Unterschlupf, die für Laubwälder typisch sind und häufig noch aus Zeiten stammen, in denen es kälter war als jetzt. Dazu gehört beispielsweise auch der Schneeball-Ahorn (Acer opalus subsp. granatense), den wir normalerweise an schattigen Stellen der Serra de Tramuntana und mit den Wurzeln in Felsspalten finden. Im Herbst werden die Blätter allmählich gelblich und nehmen dann wunderschöne Rottöne an. Im Winter kann man diese Bäume vor den Felswänden kaum erkennen.

Wenn wir auf dem Gipfel ankommen, können wir feststellen, dass der Puig d’en Galileu eine unvergleichlich schöne Aussicht auf den nordwestlichen Teil der Tramuntana-Berge bietet. Von hier aus haben wir einen herrlichen Blick auf den Puig de Massanella, den Coll des Prat, die Serra des Teixos, den Puig Major und die Serra de na Rius.

Auf dem Rückweg nehmen wir denselben Weg wie bei unserem Aufstieg in umgekehrter Richtung. Wenn wir an die Stelle kommen, wo sich die Wegweiser teilen, gehen wir nach rechts, bis wir auf die Ebene kommen und von hier aus geht es weiter nach unten über die Serpentinen Ses Voltes, die jedoch bergab nicht so schwer fallen.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Castell d'Alaró

Dificultad:(Català) Baixa
Distancia:(Català) 10.600 m (anada i tornada)
Duración:(Català) 4 h
Temática:(Català) El Castell d’Alaró es troba al cim del puig d’Alaró. És un dels tres castells roquers de Mallorca que servien de defensa i protecció als habitants dels voltants. La seva situació estratègica, a punts elevats, garantia la detecció precoç d’assaltants.

Color:   

Etapas

(Català)

Començam l’itinerari al quilòmetre 18,150 a la carretera Ma 2100 (Bunyola- Alaró), on un senyal indicador ens marca l’inici de la ruta que seguirem fins al Castell.

Primer la pista està asfaltada, però hem d’estar atents perquè la pista actual es creua en diferents punts amb l’antic camí empedrat que pujava fins al Castell. Tot d’una superada la primera costa, que transcorre entre altes parets de les primeres finques veïnes al camí, tindrem a la vista el puig d’Alaró. Des d’aquí ja ens feim una idea de com era d’inexpugnable. L’envolten camps planers de conreu dedicats a l’ametlerar. Aviat, però, el pendent del camí es comença a fer més pronunciat i les alzines l’ombregen i li donen un aire misteriós. Des d’aquest punt podem veure com el vessant és ja una paret vertical nua de vegetació. No us preocupeu, arribarem al cim seguint el sinuós camí empedrat que creua l’alzinar i s’arrapa a la paret fins a trobar l’únic pas cap al Castell.

La porta d’entrada és l’únic accés al Castell a peu pla i és el primer element defensiu que es trobaven els assetjadors. Està constituït per una avantmurada amb portal medieval d’arc rodó. A banda i banda del portal, podem veure unes obertures estretes i allargassades que reben el nom d’espitlleres. N’hi ha tres en total, i tenen l’amplada justa perquè els defensors poguessin mirar a l’exterior i disparar sense perill de ser ferits des de fora.

Travessam el portal i seguim ascendint pel camí empedrat fins a arribar a la segona porta: la torre de l’Homenatge. La gent la coneix com el constipador, perquè en aquest punt hi corre l’aire i després de la pujada s’hi arriba suat. El costat esquerre de la torre es va construir aprofitant la penya natural. Sobre el portal d’ingrés, hi ha una espècie de balcó, anomenat matacà, que s’utilitzava per vigilar i llançar pedres i materials ardents als atacants quan aquests intentaven tombar la porta.

Travessam la torre i ens trobam en una esplanada ampla. A l’esquerra, un caminoi ens porta a una línia de murada amb merlets que voreja l’esperó oest del puig. Resseguint l’espadat, arribam a una tercera torre amb una finestra amb vista directa sobre les cases del Verger i amb una espitllera al cantó sud. Des d’aquí es gaudia d’una posició defensiva i de vigilància estratègica.

El Castell d’Alaró és un dels tres castells roquers de Mallorca -els altres dos són el de Santueri (Felanitx) i el Castell del Rei (Pollença)- que es construïren a llocs de difícil accés, allunyats de nuclis urbans i elevats perquè fossin bons punts de vigilància. La seva finalitat era la de servir de refugi per a la població dels voltants en moments de perill. És ben segur que aquest lloc ha estat escenari de batalles cruentes des de ben antic. Durant la conquesta catalana els musulmans s’hi refugiaren. Però l’episodi més conegut és la història d’en Cabrit i en Bassa, que data de l’any 1285. En Guillem Cabrit i en Guillem Bassa foren dos defensors del Castell d’Alaró que actuaven en nom del rei de Mallorca Jaume II en contra de l’ocupació de l’illa per part de les tropes del rei Alfons d’Aragó.

La llegenda conta que, quan l'exèrcit del jove rei Alfons assetjava el Castell d'Alaró, l'oficial reial de l'exèrcit demanà la rendició del recinte en nom d'Anfòs d'Aragó i Mallorca jurat com a rei i hereu. El poema El Comte Mal, de Guillem Colom i Ferrà, interpreta el suposat diàleg que hi tingué lloc. A la petició de rendició contestà Guillem Cabrit en nom dels defensors, irat i sarcàstic:

-No coneixem al reialme altre rei que el rei En Jaume, A Mallorca -i perdonau-me- anfós és un peix que es menja amb allioli a tot arreu.

Alfons ben enrabiat, demanà qui era que gosava insultar el rei d'Aragó. Des del castell contestaren: Dos lleials Cabrit i Bassa

El rei d'Aragó contestà impetuós: Cabrit, dieu? Bona caça! Doncs, com cabrits jur rostir-vos per escarment del traïdor!

Una vegada que el Castell fou conquerit, la llegenda afirma que Alfons va complir la seva amenaça i Cabrit i Bassa foren torrats de viu en viu.

A la dreta ens trobam una esplanada on encara són visibles les restes d’un gran aljub, amb una bassa petita a la vora. Seguint el perímetre de l’aljub, resta un parament de murada amb merlets.

Deixam la torre i continuam la pujada cap a l’hostatgeria, a l’esquerra, encara entre alzines. A mesura que pujam, tenim una vista impressionant de les valls d’Orient i de Solleric i de la Serra de Tramuntana. Aferrada a la paret, creix la col de penya (Scabiosa cretica).

Pocs minuts després arribam a l’ermita de la Mare de Déu del Refugi i a l’hostatgeria del Castell. Des de l’hostatgeria surt un caminoi en direcció sud que als pocs minuts es bifurca. Si prenem cap a l’esquerra, ens duu als tres aljubs i una bassa de recollida d’aigua pluvial. L’aigua era molt important durant un setge, ja que no es podia sobreviure sense i si s’esgotava suposava la rendició o la mort.

Si partim cap a la dreta, arribam a la torre de migjorn o Presó dels Moros. La torre és de planta quadrada i com la torre de l’Homenatge també té merlets i espitlleres. Aquesta torre servia per defensar el vessant sud del Castell

El camí de retorn cap a Alaró s’ha de tornar a fer cap a la torre de l’Homenatge, desfent el camí d’ascens. De tornada, les vistes canvien i ens trobam amb l’escenari dels camps d’oliveres just als nostres peus i amb el Pla al fons.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Camí des Correu

Dificultad:(Català) Baixa
Distancia:(Català) 7.670 m (només anada)
Duración:(Català) 2.5 h
Temática:(Català) El camí des Correu és el camí reial que connecta Esporles amb Banyalbufar. Fins al segle XIX constituïa l’única via de comunicació dels banyalbufarins amb Esporles i, des d’allà, amb Ciutat. Queviures i altres mercaderies arribaven amb carro a través d’aquest camí. Encara podeu trobar banyalbufarins que conten com traginaven tomàtigues de ramellet fins a Esporles, tan sovint ho feien, que la bístia ja es coneixia el camí. És molt fàcil, ja que només cal seguir el camí en tot moment fitat pel Consell amb categoria de GR (gran recorregut).

Color:   

Etapas

(Català)

Començam l’itinerari a Esporles. Agafam el carrer empedrat que des de davant l’Ajuntament, i pel costat de l’església, ens du en pocs minuts de pujada fora del poble.

El camí transcorre entre parets altes de pedra en sec, ombrejat per la vegetació exuberant que creix esperonada per l’elevada pluviositat del municipi. Superada la costa inicial, arribam a una planura on a la dreta veim amples camps de conreu d’ametllers i garrovers i la moleta de Son Cabaspre (618 m) al fons.

Més endavant el camí travessa la carretera pel pont de sa Turbina, que supera el torrent d’Esporles o de Sant Pere, i continua paral·lel a la carretera i al torrent durant un bon tram.

El torrent de Sant Pere o d’Esporles neix als Puntals de Planícia, recorre la vall de Superna fins a arribar a la Granja i travessa tot el nucli d’Esporles. Finalment, conflueix amb el torrent de Bunyola per formar el torrent Gros, que desemboca a la badia de Palma, prop del Coll d’en Rabassa.

A Mallorca no tenim corrents continus d’aigua, sinó únicament discontinus i de cabal molt variable al llarg de l’any. Per això, l’aprofitament de l’aigua de la pluja ha estat tan important. A part de per regar, l’aigua del torrent d’Esporles ha donat servei al llarg del temps a dues indústries tèxtils, a la tafona de la Granja, a un molí fariner i a un parell de molins d’escorxa (fàbrica de paper). De fet, el nom d’aquest pont prové de la turbina que aprofitava la velocitat de l’aigua per fer moure els telers.

En haver travessat la carretera pel pont, ens endinsam en un petit bosc de ribera que creix a banda i banda del torrent. Els boscos de ribera són boscos caducifolis que creixen a prop dels cursos fluvials. Les espècies que hi viuen necessiten molta d’aigua per créixer i per això es desenvolupen a prop de torrents, on el sòl a partir de certa profunditat està amarat d’aigua.

Els arbres que ens envolten són exemplars alts de polls (Populus nigra), oms (Ulmus minor) i fleixos (Fraxinus angustifolia) i fins i tot plàtans (Platanus x hispanica).

La majoria d’aquestes espècies es consideren introduïdes per l’ésser humà i solen anar acompanyades d’una vegetació de marges de torrent constituïda principalment per espècies espinoses com esbarzers (Rubus ulmifolius), gavarrera (Rosa sempervivens) i espinalers (Crataegus monogyna), entre d’altres. Al llarg de tot l’any podem trobar elevades cobertures de proenga (Vinca difformis) amb les flors de color blau violat.

Continuam aproximadament durant un quilòmetre, per la vora de la carretera, fins que trobam de nou un senyal que ens indica el temps que falta per arribar a Banyalbufar: a penes dues horetes. Creuam de nou la carretera amb compte i ens endinsam en un olivar envaït per un pinar jove.

L’itinerari ascendeix dibuixant ziga-zagues per dins l’olivar -actualment envaït per pinar- de la possessió de ses Mosqueres, ja en terres del terme municipal de Banyalbufar. El camí des Correu travessa dues de les possessions més destacades del terme: ses Mosqueres i més endavant Son Valentí.

No trigam a entrar al bosc de ses Mosqueres, un alzinar espès en el qual abunden les arboceres. S’estén des del puig de sa Vinya (438 m), a mà esquerra, fins a sa Potada des Cavall, uns quants metres abans de la partió amb Son Valentí. A partir d’allà en endavant rep el nom de bosc de Son Valentí.

El camí és ara bastant costerut i és el tram més ben conservat. Ens podem fixar en les filades de pedres, anomenades ratlletes, que cada grapat de metres sobresurten una mica del ferm del camí i el creuen diagonalment. Tenen una funció ben important en la conservació del camí: desvien l’aigua de pluja cap a les vores del camí i eviten que en pugui resultar danyat.

Un portell sense barrera marca l’entrada al bosc de Son Valentí. Uns metres abans, al bell mig del camí, hi ha una cavitat en una roca que pot semblar una petjada de cavall —posau-hi imaginació! Diu la llegenda que el cavall del rei Jaume I va deixar aquesta petjada en cavalcar impetuós durant les batalles contra els àrabs. Què en pensau?, va passar per aquí el rei Jaume I?

El pas dels carboners és evident al llarg de tot el camí des Correu. Són nombrosos els camins que comuniquen la via principal amb els ranxos de carboner, bosc endins.

També són nombrosos els ranxos amb nom propi, en record dels propietaris de la concessió, com els rotlos d’en Sutro, el d’en Mutxilla, un poc més endavant, i el d’en Puquinso, a la part baixa del Coll des Pi.

Assolim aviat el coll des Pi, que passa entre el puig de s’Argenter (498 metres ), a la dreta, i el puig de sa Barca (582 metres), a l’esquerra. Ara el camí baixa fins a la partió entre Son Valentí i Son Sanutges.

El camí de pedra que seguim desemboca en una pista asfaltada i comença a baixar en fort pendent entre pinars i olivars. Aquesta vall on ara ens endinsam ha estat habitada des de ben antic. Són nombroses les restes talaiòtiques que podem trobar a les tres valls que abasta el terme municipal de Banyalbufar. El paisatge que ara contemplam es deu a l’empremta deixada pels àrabs. L’entramat de marjades i el complex sistema de captació i repartiment d’aigües subterrànies mitjançant síquies i safareigs, que es coneixen com a ma’jil, permeteren conrear aquestes terres i són el principal llegat musulmà. En un clima com el nostre, on les pluges són molt estacionals, la necessitat d’emmagatzemar aigua per poder-ne disposar en èpoques de sequera és vital. Ja fa segles que els conradors aprofitaven el pendent per distribuir l’aigua per gravetat. Per això es va construir una complexa xarxa de síquies (les més importants són la síquia de Dalt, la de Baix i la de Son Bauzà) que arreplega l’aigua de la font de la Vila i la distribueix fins als grans safareigs; des d’aquests i mitjançant síquies, es reguen les marjades.

Aquesta disponibilitat excepcional d’aigua ha permès que, contràriament a altres indrets de la Serra, les marjades de Banyalbufar s’hagin destinat a cultius de reguiu com la vinya i la tomàtiga. La tomàtiga de ramellet de Banyalbufar va donar prosperitat econòmica als banyalbufarins: l’exportació d’aquesta tomàtiga cap al mercat de Barcelona portà el nom del poble més enllà de Mallorca.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Pujada a la mola de s'Esclop

Dificultad:(Català) Alta
Distancia:(Català) 8.7 km
Duración:(Català) 5 h
Temática:(Català) La mola de s’Esclop destaca com un gran queixal que s’alça entre la mar i el Puig de Galatzó. Per arribar al cim, passarem per tres finques públiques del Paratge natural de la Serra de Tramuntana: Son Fortuny, sa Coma d’en Vidal i Galatzó. La pujada potser ens costarà un poc, però la recompensa en arribar a dalt serà doble: unes vistes magnífiques i les runes d’una caseta de pedra, fita clau de la història de Mallorca.

La nostra ruta comença a l’entrada de la finca pública de Son Fortuny, just en el quilòmetre 97 de la carretera d’Andratx-Pollença. L’entrada ens queda a mà esquerra si venim des d’Estellencs.

Color:   

Etapas

(Català)

Tot just deixam el cotxe, el camí (una pista forestal) comença amb un fort pendent. Després d’uns 10 minuts, arribam a una bifurcació. A l’esquerra està indicat el camí cap a sa Boal de ses Serveres. Una boal o boval era un estable on es donava palla i recer als bous. Giram a la dreta, passam pel costat d’un dipòsit d’aigua dedicat a l’extinció d’incendis forestals i continuam pujant amb la serra des Pinotells a la nostra esquerra. De tant en tant podem fer una mirada a la costa del municipi d’Estellencs, amb la mar de fons, i aprofi tar per recuperar l’alè.

Un parell de revolts més amunt, passam pel costat de les restes d’un forn de calç, on els calciners treballaven durament per convertir la pedra calcària en calç viva. Continuam pujant i després d’un parell de voltes més uns xiprers ens indiquen que aviat arribarem a les cases de la finca de sa Coma d’en Vidal, que és de titularitat pública des de l’any 2002. Davant les cases, hi ha una petita edificació amb un porxet que ens convida a aturar-nos a berenar.

Passam pel botador que ens queda a l’esquerra i, sense deixar el camí, que està ben atapeït de càrritx, arribam a una paret seca que marca els límits del terme d’Estellencs i de la finca de sa Coma. Botam la paret, entram a la finca pública de Galatzó i continuam la pujada per un tiranyet que es veu a la dreta ben definit entre pins fins a arribar a una antiga era de batre. Un poc més endavant es veuen les runes de les cases de s’Esclop, abans emprades com un centre agrícola de muntanya, quan es cultivaven, amb gran esforç, aquestes terres.

Des del coll de s’Esclop, la mola s’alça imponent davant nosaltres. L’origen del topònim de s’Esclop s’ha relacionat amb freqüència amb una hipotètica semblança de la forma de la muntanya amb el calçat denominat esclop. Segons una hipòtesi de Gaspar Valero, el topònim mola de s’Esclop vindria del nom mola des Clop. Els clops són polls (Populus sp.), i aquests arbres són freqüents encara avui dia vora les cases de s’Esclop i la font des Quer.

A vegades es pot veure com sobrevola aquesta zona algun exemplar d’esparver o àguila calçada (Hieraaetus pennatus), un rapinyaire de mida mitjana que nidifica pels penyals de la Serra. S’alimenta d’una gran diversitat de preses: tudons i coloms; petits aucells com gorrions, estornells, oronelles…, i també petits mamífers com ratolins o conills. Més sovint veurem el cabot de roca (Ptyonoprogne rupestris) volant prop dels espadats on troba aliment i nidifica.

Quan arribem al cim podrem veure a l’hivern el xalambrí de muntanya (Prunella collaris), que no defuig de la presència humana.

Des del coll de s’Esclop, cap a la dreta es veu un camí que baixa cap a la font des Quer. Però nosaltres anirem directament cap a la mola, disposats a fer un darrer esforç per assolir el cim. Hem de seguir amb esment les fites de pedra, al principi caminant enmig de restes d’antigues marjades i després per un tram de roques sense un camí ben definit. Quan arribam a dalt, a 926 metres, les fites ens condueixen un poc cap a l’esquerra i en poc temps arribam al vèrtex geodèsic on conflueixen tres municipis: Estellencs, Puigpunyent i Calvià.

Pujar fins aquí té doble premi. Una vista magnífica de 360º sense obstacles intermedis i, a uns 100 metres cap a l’esquerra, unes solitàries runes plenes d’història... i d’històries. Són les restes del petit observatori on visqué l’any 1808 l’astrònom, polític i matemàtic rossellonès Dominique François Aragó. En aquest ambient tan hostil, Aragó hi passà dures jornades per mesurar l’arc de meridià terrestre entre Catalunya i les Balears. Aragó triangulava entre Mallorca, Eivissa i Formentera per acabar d’estendre el meridià de París fins a les Illes.

Però a finals de maig arribaren a Mallorca les notícies de l’aixecament de la Península contra els napoleònics. A Mallorca, varen prendre Aragó per un espia francès, idea fonamentada en les seves estranyes operacions amb foc i estris òptics dalt d’una muntanya. Un escamot armat va partir cap a la mola disposat a capturar el perillós espia.

No va poder sortir de l’illa i va consentir ser empresonat al Castell de Bellver, més com a protecció que com a càstig. Dos mesos després va aconseguir partir cap a Cabrera i després cap a l’Alger.

Baixam del cim per la mateixa ruta de pujada, en direcció a la penya Blanca. Tornam a passar el coll i l’era de batre fins a arribar, per la zona de pinar, a la paret seca, que fa partió amb el terme d’Estellencs. Cap a l’esquerra tornaríem per sa Coma d’en Vidal, però no botam la paret sinó que ens desviam cap a la dreta.

Després d’uns 30 minuts arribam a una cruïlla de caminets. Nosaltres seguim en direcció cap a Estellencs. A mà dreta, gairebé durant tot el camí de retorn, ens vetla el puig de Galatzó. Les carritxeres (Ampelodesmos mauritanica) dominen el paisatge, amb alguns pins (Pinus halepensis), mates (Pistacia lentiscus), ginebrons (Juniperus oxycedrus) i garballons (Chamaerops humilis) aquí i allà.

En aquest tram, es pot veure un arbust espinós en forma de coixí que viu en zones de muntanya. És un endemisme que té les fulles petites i allargades, un poquet més estretes a la base. Està adaptat a viure en llocs rocosos, amb poc sòl i batuts pel vent. És el mal hivern o espinalera (Rhamnus bourgeanus).

Seguim amb esment les fites de pedra, per un tram sense un tirany definit, fins a arribar al camí de pujada al puig de Galatzó. Giram cap a l’esquerra i sempre de baixada arribam a l’àrea recreativa de Son Fortuny, on podem fer un merescut descans.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Camí Vell de Lluc a Pollença

Dificultad:(Català) Mitja
Distancia:(Català) 17.80 km (només anada)
Duración:(Català) 2 h
Temática:(Català) La nostra ruta comença a Lluc i ens durà, travessant les possessions de Menut, Binifaldó, Muntanya, Son Marc, Son Grua i Can Serra, fins a la vall d’en Marc, ja al terme municipal de Pollença, un dels municipis amb més riquesa natural, cultural i paisatgística del Paratge natural de la Serra de Tramuntana.

Iniciarem l’itinerari al Santuari de Lluc. A partir del centre d’educació ambiental de Binifaldó, només cal seguir els indicadors de la GR-221 i no tindrem cap dificultat per trobar el camí fins a Pollença.

Color:   

Etapas

(Català)

Després de passar per davall els porxets del Santuari de Lluc, prenem un camí asfaltat amb el torrent a la banda esquerra. Pocs metres més endavantens desviam cap a l’esquerra fins a arribar al camp de futbol. Deixam a l’esquerra un pontet de fusta i agafam l’antic camí Reial, que unia Lluc amb Pollença. Sortim a la carretera Ma-10 (Andratx-Pollença) i anam cap a l’esquerra fins a trobar un camí asfaltat amb els cartells de benvinguda a les finques públiques de Menut i Binifaldó.

Seguint el camí asfaltat entre alzines i rocams, arribam a les cases de Menut, les deixam a la dreta i continuam el camí fins a arribar al centre d’educació ambiental de Binifaldó. El deixarem a la nostra dreta per seguir el camí ample, ara ja sense asfaltar, que transcorre paral·lel a la paret de pedra en sec que delimita les tanques de conreus de devora les cases.

Però abans podem returar-nos i recórrer l’itinerari adaptat a persones amb discapacitat visual que durant més o menys un quilòmetre va en la nostra mateixa direcció. Us convidam a fer-lo, amb els ulls oberts o tancats, però, això sí, amb tots els sentits ben desperts.

Aquí podem comprovar quins altres sentits intervenen en la contemplació de la natura. A la tardor escoltarem un crec-crec en trepitjar les fulles que perden els polls blancs (Populus alba), i a l’estiu gaudirem de l’ombra que ens dóna l’alzina d’en Pere, de més de 500 anys! Durant tot l’any, ens acompanyaran diferents ocells amb els seus cants: el tord (Turdus philomelos), el ferrerico (Parus major) o el tudó (Columba palumbus).

Juguem a endevinar-los! Podem descobrir el tacte dentat del marge de les fulles del llampúdol bord (Rhamnus ludovici-salvatoris) i com són d’aferradisses les fulles de l’estepa llimonenca (Cistus monspeliensis). Després de passar la mà pel romaní (Rosmarinus officinalis), olorau-la, té una aroma inconfusible.

Després d’una lleugera pujada assolim el collet de Binifaldó (598 m), des d’on podem gaudir d’una magnífica vista de la badia de Pollença. I si el dia és ben clar, fi ns i tot a vegades s’intueix la silueta de l’illa de Menorca. Passam per un portell que separa la fi nca pública de Binifaldó de la possessió de Muntanya, fi nca privada, i baixam per l’antic camí de ferradura fins a arribar a la font de Muntanya, on els pelegrins s’aturaven a refrescarse quan anaven a Lluc.

Al costat de la mina d’aquesta font, una taula i un banc de pedra ens conviden a seure per descansar una estoneta.

Abans de tornar a emprendre camí, podem aprofitar per conèixer una planteta que cerca llocs com aquest per créixer, llocs que són un poc humits: la margalideta (Bellium bellidioides). És petitona, i si no és primavera, no la trobarem florida, i potser ens haurem d’acotar per veure que té les fulles un poquet arrodonides i que estan agrupades en forma de roseta a la base de la planta.

Pels voltants, la falguera de Lluc (Pteridium aquilinum) és bastant abundant i no ens passarà desapercebuda perquè pot arribar a fer un metre d’alçària. La fulla, que en el cas de les falgueres s’anomena fronda, està molt dividida.

Hi havia la creença que aquesta falguera floria, fructificava i dispersava les llavors quan arribava la mitjanit de Sant Joan; per això mai no se la veia en flor i era impossible recollir-ne la llavor. Se li atribueixen propietats medicinals, però hom diu que ha de ser recollida als voltants de Lluc perquè sigui efectiva. Aquesta creença recollida a les “Rondaies mallorquines” de Mn. Alcover, no té fonament científic, ja que les falgueres es reprodueixen per espores, que es troben al revers de les fulles.

Ens endinsam dins l’alzinar, on segur que ens cridarà l’atenció la manca quasi absoluta de sotabosc. Després d’uns quants revolts, arribam a un ampli camí asfaltat que ens conduirà fins al costat del torrent Fondo de Muntanya i a la vall d’en Marc, on els conreus de figueres, ametlers i tarongers dominen el paisatge.

Aquesta vall marca l’obertura de la Serra cap a la costa i separa dues grans alineacions muntanyoses. Si ens giram cap al sud, veim el puig de Ca de Míner (887 m, l’altitud màxima del municipi), la Cuculla de Fartàritx, la Moleta i el Moletó, relleus que actuen com a contraforts del puig Tomir. A l’altre bloc muntanyós, situat al nord de la vall d’en Marc, es troben el puig de Can Massot, el puig Gros de Ternelles (el segon més alt del terme, amb 839 m) i el puig de l’Esbaldregat.

Abans de la conquesta, a les terres que avui anomenam Son Marc, que dóna nom a la vall, hi havia l’alqueria sarraïna de Beni-Gigar, on vivia l’hereu Ben-Nassar. S’enamorà de Balaixa, filla de l’alqueria veïna d’Algatzení, avui Can Guilló. Però els seus pares no aprovaven aquesta relació, i Balaixa emmalaltí d’amor. Entre deliris deia que només les fl ors d’ametler de Beni-Gigar podrien curar-la. Son pare estava preocupat, perquè faltaven encara mesos perquè els ametlers florissin. Balaixa, però, insistia. Llavors son pare decidí que si Ben-Nassar li duia un ram de flors d’ametler abans que hagués passat la lluna plena donaria el seu consentiment per a les seves noces.

Ben-Nassar patia perquè pensava que els ametlers mai no floririen abans de la lluna plena. I plorà davall les branques d’un dels ametlers de Beni-Gigar. Llavors, un rossinyol, quan va veure com s’obrien les flors blanques, cantà:

L’ametler, així florit, és un vel de nuviances; i per la donzella, el cel obert davant la seva ànima.

Balaixa i Ben-Nassar a la fi es casaren. A Pollença podem trobar un carrer dedicat a Balaixa. Amb les remors d’aquesta bella llegenda arribam al Pi de Son Grua, un pi alt que s’alça a la cruïlla del camí vell amb la carretera Ma-10 (Andratx-Pollença). Seguim per un tiranyet més o menys paral·lel a la carretera pel costat del torrent de Son Marc. Els plataners (Platanus sp.), el cirerers de pastor (Crataegus monogyna) i els esbarzers (Rubus ulmifolius) són ben abundants en aquest tram de camí. Un poc més endavant creuam un pont per a vianants, dit el pas d’en Barqueta, i sense cap dificultat arribam a Pollença.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Volta des General

Dificultad:(Català) Baixa
Distancia:(Català) 4.22 km (només anada)
Duración:(Català) 2 h 30 min
Temática:(Català) Una lleugera baixada entre la muntanya i la mar ens durà des dels voltants de Banyalbufar al Port des Canonge, antic port de pescadors i llogaret costaner. Avui dia inclou un nucli urbà de segona residència i continua sent una raconada amb encant que convida a la contemplació del paisatge i la costa nord mallorquina.

Color:   

Etapas

(Català)

Iniciam aquesta agradable caminada a vorera de mar a una petita esplanada on podem deixar el cotxe, situada al quilòmetre 85,2 de la carretera Ma-10 d’Andratx a Pollença. Des d’aquest punt tenim una excel·lent panoràmica sobre la vila de Banyalbufar i les seves marjades. Són ben abundants i complexos els sistemes de canalització hídrica, els safareigs i les fonts de mina. Les marjades ben llaurades afavoreixen la infiltració i eviten l’erosió, i sobre elles es produeix hortalissa i vinya talment com temps enrere.

Seguim el camí de carro ample i de terra. Als pocs minuts, vora un aljub modern i sense cap interès, trobam una bifurcació del camí que va cap a la dreta i que hem d’ignorar. Al llarg del camí trobam indicis d’un antic empedrat, envoltat d’un bosc mixt de pins (Pinus halepensis) i alzines (Quercus ilex), amb ullastre (Olea europaea var. sylvestris), mata (Pistacia lentiscus) i algun exemplar de garballó (Chamaerops humilis). En cinc minuts trobam una barrera metàl·lica oberta, amb un botador a l’esquerra, i a pocs metres apareix una cruïlla i hem de prendre a la dreta. Ara, les alzines es fan més escadusseres i les arboceres (Arbutus unedo) i el peterrell (Erica multiflora) prenen protagonisme.

En uns minuts trobam a la dreta del camí que surt un sender poc marcat el qual hem de deixar i hem de seguir per l’esquerra. Si ens hi fixam es poden intuir restes d’antigues marjades, ben evidenciades pels vells garrovers que hi ha intercalats dins del bosc. Els ocells ens acompanyaran al llargde tot l’any: el busqueret capnegre (Sylvia melanocephala), el passaforadí (Troglodytes troglodytes), el pinsà (Fringilla coelebs), el ferrerico (Parus major), el reietó cellablanc (Regulus ignicapillus)... i durant l’hivern veurem amb abundància el rupit (Erithacus rubecula) i el tord (Turdus philomelos). Hi ha una espècie que no ens abandonarà en tot el camí i ens aguaitarà des de qualsevol pi, el trencapinyons (Loxia curvirostra). Aquest aucell, d'aspecte i comportaments de lloret, s’alimenta dels pinyons que extreu de les pinyes del pi blanc amb l’ajut del seu potent bec tort i entrecreuat en forma de tenalles. Les femelles són de color verd amb un suau pigallat al ventre, flancs i esquena, mentre que els mascles exhibeixen un roig intens i cridaner. De ben segur que els sentirem cantar mentre es desplacen pels pins i, parant una mica l’orella, sentirem com fan cruixir les pinyes amb els seus becs.

A mà esquerra la presència de la mar es fa evident i a la nostra dreta ens acompanyen unes penyes blanquinoses, que corresponen al puig de ses Planes. Després d’una mitja hora de caminar trobam un rotlo de sitja i una barraca de carboner molt peculiar, que es va construir aprofitant una gran roca o quer. Recentment s’ha reconstruït el capell característic de càrritx.Veurem també les restes d’una antiga casa de pedra. El camí continua sent ample i discorre sobre un marge empedrat i vorejat amb uns importants escopidors de pedra.

El camí puja suaument i s’observen grans blocs de pedra. Els quers s’escampen arreu entre el pinar i es fa difícil aclarir si són els pins els que suporten els quers o si és a l’inrevés. Aquestes rocotes sembla que tenen el seu origen en antigues esllavissades del puig de ses Planes, i han originat un paisatge original i extraordinari.

Al cap d’uns 40 minuts de l’inici, trobam a la nostra dreta un forn de calç molt gros, excavat a la roca gairebé en la seva totalitat. A partir d’aquí l’arboçar guanya terreny al pinar i el camí comença a anar cap avall. Ara el camí s’estreny i passarem baix el desplomat de les penyes des Corral Fals, des d’on tindrem una vista excel·lent sobre la punta de s’Àguila, un esperó amb una configuració dels seus estrats característica, que s’endinsa cap a lamar. Amb una mica de sort veurem el ràpid vol del falcó (Falco peregrinus) amb volença per aquests espadats.

Continuam descendint pel camí i en una corba tenim una panoràmica de la punta de Sóller, na Foradada i la talaia de Son Galceran. També veim la urbanització del Port des Canonge. El nostre camí desemboca a una pista asfaltada que entra cap a la dreta a dins de la finca de Son Bunyola. Les cases de la finca queden al nostre enfront. Seguim la pista cap a l’esquerra i després de tres corbes tornam a enllaçar amb un camí de terra.

Aquesta ruta és especial pel gran impacte visual de les formacions geològiques que anam trobant. A la dreta del camí podem veure una mostra interessant d’estrats disposats verticalment. Si ens aturam a pensar en les forces geològiques que han hagut d’actuar per moure aquests dipòsits horitzontals cap a la verticalitat, de ben segur que en quedarem admirats.

A partir d’aquí, convé returar-nos i mirar davall els peus; veurem que la terra és d’un vermell intens. Aquest sòl silícic i baix en carbonats fa que la vegetació que hi apareix sigui especial: continuam tenint pins, però el sotabosc és compost bàsicament per bosquines d’aladerns de fulla estreta (Phillyrea angustifolia) -arbusts semblants a ullastres amb olivetes menudes-, clapes de bruc (Erica arborea) i per murtreres (Myrtus communis). Com a curiositat, podem trobar murtra amb els típics fruits de color negre, i murtra de fruits de color blanc. Aquesta darrera coloració és deguda a una modificació genètica que produeix alteracions enzimàtiques. Els fruits de l’aladern i de la murtra serveixen d’aliment als petits aucells a la tardor. Els marts (Martes martes) són també uns grans consumidors de murtons.

A la nostra esquerra queda un sortint anomenat punta Roja, en clara referència al color del seu rocam. Aquí, com en altres llocs de la costa nord mallorquina, els pins arriben a tocar de la mar. Els temporals i la consegüent erosió i pèrdua de sòl els van desarrelant, i fins i tot arriba a matar-los i abocar-los a la mar. La força del vent i l’esprai marí també s’encarreguen de modelar la vegetació, i les murtreres i aladerns agafen formes de coixí.

Continuam caminant ran de mar i deixam a mà esquerra un portell amb una barrera de fusta a la dreta. Passam vora les restes d’uns excusats fets de pedra i amb pocs minuts arribam a un torrent que desemboca a la platja de Son Bunyola. El camí gira a la dreta i enfila uns esglaons picats a la roca i tot d’una volta a l’esquerra i ens duu a travessar un segon torrent que en determinades èpoques pot dur aigua i s’ha d’anar amb esment per no llenegar. En uns minuts ens trobam a una esplanada sense vegetació i, després de travessar-la, arribam al Port des Canonge. A través d’uns esglaons podem accedir a un mirador sobre la caleta del port. Des d’aquí podem trobar unes quantes alcoves o escars a la dreta i en una altra raconada a l’esquerra, unes rampes fetes amb barres de fusta per on treure les barques. Quan trobam l’asfalt, tenim al nostre davant el nucli urbà, amb les cases més antigues i la urbanització a continuació. Des d’aquest punt, i després de descansar un poc, tornarem sobre les nostres passes cap al punt d’inici.

A la platja de Son Bunyola no trobarem arena; es tracta d’una típica cala de còdols de la costa nord de Mallorca. Els còdols són pedres erosionades, fragments de roca modelades per les ones dia rere dia. El fregament entre ells els arrodoneix i mata els caires angulosos fins aconseguir aquestes formes rodones o el·líptiques, llises i suaus. La força de l’onatge dels temporals de nord treu a la superfície còdols de major mida, i depenent de l’estat de la mar, l’aparença de la cala serà diferent, amb pedres de major mida unes vegades i més petites unes altres.

Entre aquests còdols, en trobarem alguns de color vermellós i de tacte aspre. Són fragments de gres d’uns dipòsits de quars i llims vermells anomenats Buntsandstein. Aquestes roques són molt antigues, del triàsic inferior, amb aproximadament 250 milions d’anys d’antiguitat. Són ben interessants i sembla que contenen icnites (petjades fòssils), molt probablement atribuïbles a petits sauris Cheirotherium, ancestres dels dinosaures. Es pot veure una gran llosa que presenta aquestes petjades a l’edifici Guillem Colom i Casasnovas de la Universitat de les Illes Balears.

Els nostres padrins coneixen aquestes roques com a “pedra d’esmolar”; la seva naturalesa de gres quarsós fa que serveixi, si es banya amb aigua, per treure tall als ganivets. Amb una mica de sort podem veure encara a alguna casa una pedra d’esmolar feta d’aquest material.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Itinerari de ses Sínies

Dificultad:(Català) Baixa
Distancia:(Català) 4.7 km (només anada)
Duración:(Català) 2 h
Temática:(Català) La finca pública de Galatzó es troba al municipi de Calvià i ocupa tota la vall conformada pel puig de Galatzó i les muntanyes que l’envolten. Muntanyes màgiques, si hem de fer cas de les llegendes: d’aquestes terres s’han contat històries d’esperits i aparicions, de persecucions i ajusticiaments, o del magnetisme estrany que afecta el comportament d’animals i persones. La finca és de titularitat municipal des de maig del 2006.

Color:   

Etapas

(Català)

Arribam a la finca per la carretera Ma-1032 que uneix es Capdellà amb Galilea. Aproximadament al quilòmetre 2 hi ha un desviament a l’esquerra que ens du, després de recórrer 600 metres per un camí de terra, a l’entrada de la finca.

El paisatge de la finca està dominat per la presència del puig de Galatzó,que amb els seus 1.025 metres d’alçària és visible des de tots els seus racons. El nostre itinerari transcorre en direcció nord cap a la vall compresa entre les muntanyes de s’Esclop i el puig de Galatzó.

Per començar la passejada, ens situam davant les cases de la possessió i ens dirigim cap a la façana de la dreta. Passam pel porxo embigat i ens trobam amb el camí de pedra en sec que hem de seguir. Al llarg de tot l’itinerari trobarem fites de color taronja.

El camí travessa un sementer dedicat al cultiu d’arbres de secà i pastures. L’activitat humana al llarg del temps ha modelat el paisatge de la fi nca de manera tan determinant com els factors naturals. En aquest primer tram, la topografi a planera resulta idònia per als cultius tradicionals de secà; als vessants del Galatzó, la petjada humana està present en les marjades dedicades al cultiu de l’olivera, avui envaïdes de pins, i als boscos, en els ranxos de carboner.

A la dreta del camí queda el bosc de sa Madona i, a l’esquerra, el puig des Senyor, amb 281 metres d’alçària. Arribam a una cruïlla, i el nostre itinerari continua capa la dreta. Si seguíssim cap a l’esquerra, el camí ens portaria a la font de sa Cometa, on hi ha una font de mina i unes taules per descansar o menjar un poc.

A partir d’aquí el camí s’endinsa en un comellar conegut com de na Llaneres. Els forns de calç i els ranxos de carboner sovintejaran a ambdós costats.

El carboners fabricaven carbó vegetal a partir de la llenya dels boscos i després el venien als pobles veïns com a combustible. Arrendaven al senyor de la possessió la parcel·la de bosc d’on podrien treure la llenya i on podrien construir el rotlo de la sitja. Moltes vegades el pagament es feia en espècies: llenya a canvi de carbó.

El rotlo de sitja és una construcció circular i plana, semblant a una era petita, feta amb pedres reblides de pedreny petit i cobertes de terra. Sobre aquest cercle s’amuntegaven els trossos de llenya per cremar. Ben a prop del rotlo construïen la seva barraca per poder refugiar-se. Eren construccions molt senzilles de paret seca i sostre de càrritx amb una única obertura, el portal, orientat cap al rotlo per poder vetlar la sitja. La cocció durava entre una setmana i deu dies.

En aquesta zona, prop de les sitges hi ha dos forns de calç. Els calciners trobaren aquí tots els elements necessaris per produir calç: pedra calcària (pedra viva) i llenya. La proximitat al torrent de Galatzó també els asseguraval’abastiment d’aigua.

El camí segueix paral·lel al torrent mentre el terreny es torna més abrupte. La vegetació també ha canviat: hem deixat enrere el bosc i ara el que domina són les carritxeres (Ampelodesmos mauritanica) i el garballons (Chamaerops humilis). Tot i això, continuam trobant ranxos de carboner i forns de calç. Si tenim en compte que ambdós elements es construïen sempre a llocs on abundava la llenya i la pedra, podem pensar que en el passat hi havia hagut un bosc en aquest lloc. Probablement la sobreexplotació i elsefectes d’un incendi han provocat aquest canvi.

Un poc més endavant, sense deixar el camí, ens trobam amb un ranxo de carboner que fou restaurat per l’Escola Taller d’Ocupació Galatzó el 2007. També hi ha una àrea recreativa.

El camí continua fins a ses Sínies, on trobam un nou conjunt etnogràfi c constituït per una barraca de carboner, una barraca de roter i un rotlo de sitja i, un poc més endavant, un pou amb un abeurador.

Amb el nom de roter es denominava una persona a la qual se cedia un tros de terra (la rota) dins una propietat aliena perquè l’explotàs durant uns quants anys. Anualment, el roter havia d’entregar al propietari de la possessió una part del producte de la rota o bé a canvi havia de fer tasques de neteja de garriga o arreglar marges.

Les rotes normalment són terres poc fèrtils o allunyades de les cases de possessió. Les restes d’habitatges que s’han conservat ens fan pensar que la vida del roter devia ser ben dura. Disposaven només de senzilles barraques de pedra en sec amb un fumeral com a únic luxe

A la dreta del pou un indicador ens dirigeix cap al mirador de ses Sínies. Des del mirador les vistes són ben interessants. D’esquerra a dreta, atalaiam ses Males Roques, el comellar des Lladres, la moleta Rasa, el puig de Galatzó i la serra de na Burguesa; als nostres peus, la vall de Galatzó.

La vegetació dominant està ara conformada per arbusts com el garballó (Chamaerops humilis), palmera autòctona de dàtils petits amb propietatsastringents; el ginebró (Juniperus oxycedrus), de fulles punxents i color verd pàl·lid, i l’ullastre (Olea europaea subsp. sylvestris), de fulles platejades. Les lianes com l’aritja (Smilax aspera) s’arrepengen arreu com a bones enfi ladisses. També són abundants les aferradisses estepes negres (Cistus monspeliensis), els olorosos romanins (Rosmarinus offi - cinalis) i els brucs (Erica arborea).

Una vegada que hem gaudit de la vista des del mirador, tornam enrere fi ns al pou de ses Sínies. De la nostra esquerra parteix un tirany senyalitzat que ens porta fi ns al poblat de navetiformes de ses Sínies. Es tracta d’un poblat de l’edat del bronze, data entre el 1.700 i el 900 aC, i formatper construccions de pedra en forma de ferradura allargada (nau). La seva funció era servir d’habitatges. Només una de les estructures és fàcilment identifi cable, ja que la resta es troba envaïda per la vegetació. Això no obstant, les restes disperses han permès als experts suposar que en aquest indret hi havia hagut una població permanent bastant nombrosa.

Des d’aquí podem enllaçar amb els dos itineraris, també senyalitzats, que porten al cim de s’Esclop i al cim del Galatzó, variant de la GR-221.

El puig de Galatzó i la mola de s’Esclop constitueixen els dos primers grans cims meridionals de la Serra de Tramuntana. Ambdós es caracteritzen per acollir nombrosos endemismes vegetals, com ara el trèvol de quatre fulles (Lotus tetraphyllus) i l’espinaler o mal hivern (Rhamnus bourgeanus).

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Les fonts Ufanes

Dificultad:(Català) Baixa
Distancia:(Català) 2.9 km (gairebé circular)
Duración:(Català) 45 min
Recomendaciones:(Català) Portau calçat adequat i resistent a l'aigua.
Temática:(Català) La finca de Gabellí Petit, propera a l’ermita de Sant Miquel de Campanet, ofereix bells paisatges per gaudir d’un passeig agradable en qualsevol època de l’any, i és, a més, l’escenari d’un fenomen hidrogeològic realment sorprenent: hi brollen les fonts Ufanes. Per aquest motiu, des de l’any 2001, les 50,2 hectàrees de la finca pública i part de les privades adjacents són un espai natural protegit amb la categoria de Monument natural.

Per preservar aquest singular entorn natural, la Conselleria de Medi Ambient del Govern de les Illes Balears va comprar la finca l’any 2005.

La finca pública de Gabellí Petit es pot visitar tot l'any entre les 10 hores i les 17 hores. Quant les fonts rebenten, l'aigua corre lliurement en molt de trams del camí, per això és recomanable dur calçat adequat i resistent a l'aigua.

Color:   

Etapas

(Català)

L’entrada a la fi nca de Gabellí Petit es troba just devora l’antiga ermita de Sant Miquel, situada a menys d’un quilòmetre del nucli de Campanet. El camí discorre vora el torrent de Sant Miquel entre camps de conreu. A l’esquerra podem admirar les cases de possessió de Gabellí Gran i Petit, que antigament gestionaven ambdues finques.

El camí es bifurca a uns 30 metres, ambdós ramals ens duran fins a on brollen les fonts, però el camí de la dreta és més planer. Després de caminar 20 minuts, arribam a un pontet que travessa el torrent de Teló. Una vegada que arribam a un portell de marès, comença l’alzinar.

Aquest bosc ombrívol i humit, de vegetació exuberant, ens trasllada a un món de contes ple de màgia i amb petits tresors per descobrir durant les diferents estacions de l’any. Seguirem el camí marcat a fi de no destorbar les espècies que viuen a l’alzinar.

Les alzines (Quercus ilex) estan acompanyades per un sotabosc de mates (Pistacia lentiscus), arboceres (Arbutus unedo), murteres (Myrtus communis), llampúgols (Rhamnus alaternus) i esbarzers (Rubus ulmifolius). Aquí i allà, les branques apareixen ornades per l’enfiladissa aritja (Smilax aspera),que puja en lianes espinoses, i per l’atractiva vidalba (Clematis cirrhosa var. balearica). Per primavera les delicades flors del pa porcí (Cyclamen balearicum) aixequen el cap entre la fullaraca. A la vora dels cursos d’aigua, el bosc s’enriqueix i les alzines es mesclen amb vegetació més pròpia de la vegetació de ribera, com oms (Ulmus minor) i freixes (Fraxinus angustifolia).

És dins aquest brancam atapeït on es troba a gust una gran munió d’aucellons. Ens sorprendrà de ben segur el grinyol i el tac-tac d’algun busqueret de capell (Sylvia atricapilla) i no es farà esperar algun grupet de reietons (Regulus ignicapilla), que ens delectaran amb el seu cant agut i fi i amb els seus moviments acrobàtics per capturar insectes minúsculs de les fulles de les alzines.

Al sotabosc, el rei és el passaforadí (Troglodytes troglodytes), i de ben segur que ens passarà desapercebut el seu niu, en forma de bolla i folrat de molsa i líquens , una obra mimètica excel·lent. Els pinsans (Fringilla coelebs) els trobarem cantant arreu i gairebé sempre pasturant per terra cercant llavors, insectes, fragments d’aglà... Si escoltam amb atenció, sentirem que algú remena el fullam del terra, el misteri es resol quan el crit d’alarma de la mèl·lera (Turdus merula) ressona dins el bosc en veure’s sorpresa.

El camí ens porta sense desviació possible fins als antics sestadors de la finca habilitats com a centre d’interpretació. Dins el centre trobarem una sala d’audiovisuals, una sala d’exposicions temporals i uns banys públics adaptats a persones amb mobilitat reduïda.

En sortir del centre d’interpretació, a la dreta un senyal ens indica dos punts d’interès: un talaiot, testimoni de l’antiga ocupació humana d’aquestes terres, i el torrent de Biniatró.

De l’antic talaiot només se’n conserva la portada, constituïda per tres grans lloses, i la resta de pedres s’amunteguen ja sense cap forma. Sols es pot intuir que devia ser bastant gran. Podem observar que els constructors treballaven amb unes pedres molt grosses i difícils de moure.

Si continuam aquest camí un parell de minuts, arribam al torrent de Biniatró, que arreplega les aigües dels vessants més propers de la Serra de Tramuntana que marquen els límits del terme municipal de Campanet amb els d’Escorca i Selva, com sa Carrasca (477 m), la serra des Pas d’en Bisquerra i el puig de Ca de Son Monjo (271 m).

Si continuam pel camí de l’esquerra, arribam ben aviat a un dels punts més espectaculars d’on brollen les fonts Ufanes els dies que rebenten.

Per què succeeix aquest fenomen tan espectacular? La conca hidrogeològica d’alimentació de les fonts ocupa una superfície de 46 quilòmetres quadrats, amb roques calcàries molt permeables a la part superior i poc permeables a la part profunda. A la part sud d’aquesta conca hi ha una falla o fractura del terreny, d’alineació NE-SO, que és el límit del massís permeable amb les roques impermeables.

Quan plou, l’aigua s’infiltra fins a arribar al nivell freàtic de l’aqüífer, de manera que les roques, els porus, les fissures i les coves se saturen d’aigua. Com que la part més baixa de l’aqüífer està envoltada de material impermeable, l’aigua s’hi emmagatzema i no s’infiltra. Puja el nivell freàtic de l’aqüífer fins que arriba a un punt, després de precipitacions abundants i de recollir l’aigua de tota la conca, en què l’aqüífer ja no pot emmagatzemarne més. Aleshores, l’aigua surt de forma torrencial pels punts de surgència. Aquests punts es troben en línia al llarg de les cotes més baixes del terreny on es troba la falla. Les dues surgències principals són la Ufana Grossa i la Ufana Petita. Quan plou molt el cabal d’aflorament és prou abundant, l’aigua troba altres fissures i petits punts de sortida, brolla i raja per tot l’alzinar.

Una vegada que l’aqüífer es descarrega, el nivell freàtic baixa per sota d’aquests punts de sortida a l’exterior i les fonts deixen de brollar fins als episodis següents de pluges importants.

L’aigua de les fonts Ufanes corre agitada pel torrent de Teló i s’ajunta devers l’ermita de Sant Miquel amb la del torrent de Biniatró i la d’altres torrents que drenen la zona, de manera que dóna lloc al torrent homònim (de Sant Miquel). A partir d’aquí, transcorre cap al pla de sa Pobla, travessa camps de conreu i carrega els aqüífers de la conca hidrològica fi ns a arribar al Parc natural de s’Albufera de Mallorca.

La vegetació de ribera del torrent de Sant Miquel retura el cabal d’aigua, i això afavoreix la infiltració cap als aqüífers i evita l’erosió i la pèrdua de sòl. En arribar a s’Albufera, s’ajunta amb el torrent de Muro i amb sa Siurana. Una part de l’aigua és evacuada cap a la mar pels canals principals, mentre que la resta es distribueix pels canals secundaris i nega l’aiguamoll. Aquesta aigua també arribarà a la mar, però ho farà més lentament, de manera que permet el sosteniment de tots els cicles biològics que es donen en aquesta zona humida. L’aigua infiltrada caps als aqüífers abasteix els pous i origina unes surgències anomenades ullals que també incrementen el nivell d’aigua del Parc.

Seguim el camí, que poc després ens porta fora de l’alzinar. A partir d’aquí baixa amb un pendent suau fins a la sortida de la finca. A la dreta queden les cases i les terres de Gabellí Gran. Avui en dia es dediquen al cultiu i a la pastura.

Les terres planeres de Gabellí Petit més enllà de l’alzinar es destinen al cultiu del garrover. El garrover (Ceratonia siliqua) és un arbre típic del secà mallorquí, que es fa en sòls pobres i no necessita gaires atencions. Es cultiva des de temps immemorials i és difícil determinar-ne l’origen.

Tradicionalment, la llenya de garrover ha estat utilitzada com a combustible. El seu fruit, la garrova, s’utilitzava com a pinso per al bestiar. Avui dia, s’empra com a succedani del cacau per fabricar xocolata. La llavor, el garroví, durant els anys de la Guerra Civil espanyola i els anys de la postguerra, en què el país quedà aïllat internacionalment, adquirí importància per a l’alimentació humana perquè se’n feia cafè. Actualment, de la llavor de la garrova se n’extreu la farina de garroví, un espessidor alimentari per a gelats, sopes, salses i refrescs. També se n’extreu el fitat, una substància amb propietats terapèutiques que aporta oligoelements, aminoàcids i vitamines A i B. La ingestió de fitat redueixel risc de patir càlculs renals.

El camí s’ajunta amb el ramal que hem utilitzat d’anada, de manera que retornam a l’entrada de la finca pel mateix camí.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Camí de cala Figuera

Dificultad:(Català) Baixa
Distancia:(Català) 944 m
Duración:(Català) 30 min
Temática:(Català) Us proposam un itinerari ben senzill a Cala Figuera. Aquesta vegada l’objectiu no és tant fer una gran caminada, sinó parar esment en els éssers vius que ens podem trobar en un dia de platja al litoral de Tramuntana. Hem triat aquest indret com a mostra, però moltes coses que us contam es poden fer extensives a altres indrets costaners de la Serra de Tramuntana.

Cala Figuera es troba al terme municipal de Pollença, gairebé a l’extrem nord de la Serra. Per arribar-hi hem d’agafar la carretera PM-221 del Port de Pollença al cap de Formentor. Un poc abans del túnel, al quilòmetre 12,7, trobarem el senyal que marca l’inici del camí.

Color:   

Etapas

(Català)

Començam fent camí per un pinaret. A mesura que baixam cap a la mar la vegetació canvia, i les carritxeres (Ampelodesmos mauritanica), amb alguns garballons (Chamaerops humilis), pugen pels vessants dels penya-segats que ens queden a dreta i esquerra.

El que és interessant en aquesta ocasió és fi xar-nos en les plantes que poden viure just al costat de la mar en les condicions tan hostils d’aquest entorn. Són plantes que, a més de l’embat marí, carregat de sal, a l’hivern han de suportar la manca de sol, i a l’estiu han de resistir la forta insolació. Els canvis genètics produïts a l’atzar (mutacions) es tradueixen en canvis morfològics, fi siològics o bioquímics, o en millores en l’estratègia reproductiva, cosa que ha fet individus més forts i resistents que han pogut adaptar-se a viure en aquests ambients adversos.

Per exemple, el fonoll marí (Crithmum maritimum) sobreviu en aquests indrets perquè té les fulles carnoses, suculentes, i això li permet emmagatzemar més aigua en els teixits. Gràcies a aquest augment de la gruixa de les fulles i a la forma arrodonida que tenen, la superfície de la planta s’exposa menys a l’aire i perd menys aigua. A més, és capaç de germinar encara que la concentració de sals en el sòl sigui bastant alta.

Un altre exemple de vegetació que trobam pel camí són les saladines (Limonium spp.), que adopten una forma de coixinet i que retenen les fulles que cauen dins la mata, de manera que creen el seu propi substrat. Així, quan es descomponen, proporcionen a la planta l’humus orgànic que necessiten. A més a més, aconsegueixen eliminar l’excés de sal excretant-la a través de les fulles i així en mantenen unes concentracions que no són tòxiques per a la planta.

Al llarg de l’evolució, els socarrells (Launaea cervicornis) han adquirit una adaptació reproductiva curiosa en la manera que tenen d’aprofi tar el vent per dispersar les seves llavors. Aquest endemisme amb forma de coixinet espinós té les llavors envoltades d’unes petites plomes que s’anomenen vilans. D’aquesta manera, amb una bufada de vent les llavors volen, es dispersen fàcilment, i hi ha més probabilitats que alguna arribi a una fi ssura amb un poc de terra i pugui arrelar.

Un altre assoliment evolutiu d’aquesta espècie és la reducció de la mida de les fulles d ’aqu e s t a planta per evitar pèrdues d’aigua.

Les aus marines també s’han adaptat a les condicions extremes d’aquest ambient. La membrana interdigital, un teixit que uneix els dits dels peus, els permet nedar o moure’s amb facilitat a l’aigua. El plomatge impermeable que en recobreix el cos els permet aixecar el vol just sortint de l’aigua. Moltes tenen al cap, prop dels ulls, unes glàndules que eliminen l’excés de sal, la qual ingereixen amb l’aigua i el menjar. Aquesta adaptació la comparteixen amb les tortugues marines.

Les gavines són les aus marines més conegudes. La que veim sovint en grans grups és la gavina de potes grogues (Larus michahellis). Un poc més petita i amb el bec vermell, és la gavina roja (Larus audouinii), que està considerada d'interès especial al catàleg nacional d'espècies amenaçades. Al contrari que la primera, no és tan gregària, ja que es mou en solitari o en parella. Li agraden les costes rocoses i baixes amb caletes.

Una altra au costanera que freqüenta illots i penya-segats és el corb marí (Phalacrocorax aristotelis). El reconeixerem fàcilment pel plomatge completament negre en els adults i grisós amb el pit blanc en els joves. És molt característic el plomall que presenta al cap en l’època de cria. Una característica d’aquesta au és que no té el plomatge impermeable, per això, després de pescar, necessita eixugar-se les ales estenent-les al sol.

Des de la vorera és possible que observem algun exemplar de virot petit (Puffinus mauretanicus). Aquesta au marina és endèmica de les Balears, i se sol veure en zones d’aigües poc profundes de la plataforma continental on s’alimenta aprofitant moles de peixos pelàgics. La veurem fer vols arran d’aigua, gairebé sempre formant grups nombrosos.

El camí desemboca en una petita esplanada amb vistes a la cala. Un parell d’esglaons ens separen de la cala de còdols. A la dreta queda l’alterós puig Fumat, i a l’esquerra, el morro de Catalunya. Els penya-segats de l’un i de l’altre tenen la màxima protecció dins el Paratge natural de la Serra de Tramuntana, ja que són zones d’exclusió. Això vol dir que hi habiten plantes o animals fràgils, amenaçats o representatius, que requereixen mesures específiques de conservació.

Una vegada que som a la cala, ens dirigim cap a les tenasses que queden a la nostra esquerra. Aquí podrem comprovar com, encara que no ho sembli, les roques constitueixen un medi idoni per a l’establiment i el desenvolupament dels éssers vius. Hi troben un substrat sòlid on aferrar-se, bona il·luminació i molt oxigen. L’únic inconvenient és que han de resistir l’embat de l’onatge.

Si ens fixam en com l’aigua arriba a les roques, podem distingir dues zones: la més allunyada de l’aigua, on només arriben els esquitxos de les onades quan rompen, i la que està coberta per l’aigua quasi de manera permanent. Aquestes zones reben el nom de supralitoral i mediolitoral respectivament.

Els organismes que viuen en aquestes zones estan adaptats per poder aguantar la força de les ones sense que se’ls emportin i per suportar els períodes en què estan fora de l’aigua.

Per exemple, els caragolins negres (Littorina sp.) formen petits grups a les fi ssures o petites cavitats de la roca. Aquests mol·luscs secreten una substància mucilaginosa que els permet adherir-se fortament a la roca. Així poden resistir l’impacte de les onades i evitar la dessecació.

Un altre exemple serien les pagellides (Patella sp.), que tenen una closca dura, piramidal, però aplanada i amb la vorera una mica esmolada. Cada exemplar es col·loca en una concavitat de la roca en la qual encaixa perfectament. Des d’aquest lloc, recorren curtes distàncies per alimentar-se dels tapissos d’algues que creixen al seu voltant. Aquests animals s’agafen amb força a la superfície rocosa gràcies a un peu carnós que actua de ventosa.

També trobam animals que normalment pasturen i s’alimenten en aquestes zones, però que migren cap a les zones submergides quan les condicions són desfavorables. Per exemple, el puu (Ligia italica) o el cranc sabater (Pachygrapsus marmoratus). Recordau que no està permesa la recol·lecció de caragols marins, pegellides ni crancs (Decret 69/1999, de 4 de juny, pel que se regula la pesca deportiva i recreativa a les aigües interiors de l’arxipèlag balear. BOCAIB núm. 80).

Altres espècies tenen una consistència tova i elàstica de manera que poden oscil·lar segons el vaivé de les onades sense desaferrar-se de la roca. És el cas de moltes algues, com la lletuga de mar (Ulva lactuca) o l’alga de bufetes (Fucus virsoides).

En canvi, els líquens que viuen a les roques on arriben els esquitxos de les ones creixen ben units al substrat i formen una crosta. Aquesta franja horitzontal de color negre que podem veure a molts penya-segats és el liquen Verrucaria adriatica, que està tan aferrat a la roca que és impossible separar-lo sense destruir-lo.

Cala Figuera està inclosa en la Xarxa Natura 2000 com a Lloc d'importància comunitària (LIC). La Xarxa Natura 2000 és un conjunt d'espais protegits creats per la Directiva d'hàbitats (92/43/CEE) amb l’objectiu principal de conservar la biodiversitat europea. Està formada per zones que alberguen tipus d'hàbitats naturals i espècies de plantes i d'animals considerats d'interès comunitari.

El LIC marí de Cala Figuera fou delimitat per la presència de praderies de posidònia o alga dels vidriers (Posidonia oceanica) i dofi ns mulars (Tursiops truncatus). Les praderies de posidònia són un hàbitat que la Directiva considera prioritari. Constitueixen un dels ecosistemes mediterranis més importants. La seva importància rau en el fet que, d'una banda, són el principal productor primari i, de l’altra, conformen un dels hàbitats més rics i diversos, ja que proporcionen refugi i aliment a moltes altres espècies. Per això, és primordial conservar aquestes praderies.

Els dofins mulars són uns visitants freqüents de les nostres costes. Són uns dels cetacis amb costums més litorals, i per això també són dels que sofreixen un major impacte a causa de les activitats humanes.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Volta al puig des Tossals Verds

Dificultad:(Català) Alta
Distancia:(Català) 10.5 Km (itinerari circular)
Duración:(Català) 4 h
Recomendaciones:(Català) Cal estar en bona forma física, anar ben calçat i dur aigua i roba d’abric en els mesos d’hivern. Seguiu sempre les fites de pedra fins al refugi de Tossals Verds i les indicacions del GR-221 de tornada.
Temática:(Català) Aquest itinerari circular ens ofereix tots els ingredients necessaris per gaudir de la muntanya del Paratge natural de la Serra de Tramuntana: un paisatge indiscutiblement atractiu, les petjades d’antics treballadors de la Serra, una important varietat ecològica, la dolça remor de l’aigua del torrent des Prat... El resultat, un indret on encara és possible escoltar el vol i el cant dels aucells.

Cal estar en bona forma física, anar ben calçat i dur aigua i roba d'abric en els mesos d'hivern. Seguiu sempre les fites de pedra fins as Tossals i les indicacions del GR-221 de tornada.

Color:   

Etapas

(Català)

L’itinerari comença a l’àrea recreativa de la font des Noguer, al quilòmetre 33,8 de la carretera Ma-10 d’Andratx a Pollença. Veurem a mà dreta un botador que passarem amb compte. A uns cinquanta metres, el caminoi arriba a una paret seca i es desvia cap a l’esquerra pujant per un tram que fa successives ziga-zagues.

Quan pujam per la coma des Ases, i des de dalt contemplam el verd blavós de les aigües de l’embassament, ens costa imaginar que en altres temps, aquestes superfícies estiguessin cobertes de camps de cereals.

La finca de Cúber ja existia abans de la dominació sarraïna. Aquest topònim, que antigament apareixia amb la grafia Qulber, és anterior al temps dels àrabs, a diferència de les finques veïnes d’Almallutx (Almelug), Binimorat (Benimoratgi) o l’Ofre (Alofra).

Després de la conquesta de Mallorca pel rei Jaume I, el terme de les Muntanyes va ser la part de l’illa que es va reservar el Rei, i es va repartir entre els participants de la conquesta. En el Llibre del repartiment, hi apareix amb una extensió de quinze jovades (una jovada era una mesura superficial agrària que equival a una extensió de terra que una parella de bous pot llaurat en un dia, aproximadament a 11,36 hectàrees).

Cúber, fins a principi del segle XX, fou una possessió dedicada sobretot a l’agricultura i la ramaderia ovina extensiva. Els aprofitaments agrícoles es feien al fons de la vall, on es trobaven les millors terres per a les pastures i el conreu de cereals.

La inundació de la vall de Cúber l’any 1972 suposà la destrucció de les cases de possessió, dels horts i dels sementers i, per tant, la desaparició de les activitats agrícoles.

La gestió i l’administració de la finca correspon al Govern de les Illes Balears des de 1989. L’Empresa Municipal d’Aigua i Clavegueram de l’Ajuntament de Palma (EMAYA) és l’encarregada de gestionar i mantenir l’embassament i les canalitzacions que fan possible abastar d’aigua les zones urbanes.

Quan el caminoi arriba a la carena, hem de travessar una paret seca per un portellet sense barrera. Però abans, cal aturar-se obligadament a contemplar i guardar a la retina la imatge de les muntanyes del cor de Tramuntana. Seguim les fites baixant per la coma des Ases. Al collet, exposat com està a l’acció del vent, trobarem un bon exemple de la típica vegetació de l’alta muntanya mallorquina, amb l’aritja baleàrica (Smilax aspera subsp. balearica), que adopta la forma d’un coixinet. Fixau-vos que té les fulles molt petites; a vegades, no en té ni una.

Les grans extensions de carritxar dominen el paisatge. Aquesta comunitat vegetal s’ha vist afavorida, al llarg del temps, pel costum de cremar-la per obtenir pastura per al ramat, ja que el càrritx (Ampelodesmos mauritanica) crema fàcilment i té capacitat per rebrotar. Més endavant trobam clapes de carritxar i restes d’alzinar sobre esquetjar, amb algun gran exemplar de ginebró (Juniperus oxycedrus).

Poc abans d’arribar al pas Llis, ens podem aturar per observar algun exemplar de boix (Buxus balearica). Aquesta és una espècie vegetal relicta, molt abundant a la flora de temps enrere. Avui està inclosa en el Catàleg Balear d’Espècies Amenaçades i d’Especial Protecció. El reconeixem per les fulles ovalades, lluents, a vegades d’un color verd esmorteït cremat pel vent i vermellós a l’estiu. La seva fusta dura era molt preuada per fer culleres i, fins i tot, per a l’ebenisteria.

Continuam fent camí fins a arribar al pas Llis. Fàcilment sabrem a què es deu el topònim. No és un pas d’extrema dificultat, ja que hi ha instal·lat un cable que farem servir per pujar. Es diu que des d’aquí, el vespre de Sant Joan, es poden veure els llumets de les bruixes creuant per un fil teixit amb or del puig de s’Alcadena al puig d’Alaró.

Fent petites pujades i baixades per un terreny ara més rocós arribam a l’oliverar des Tossals Verds, una mostra de l’encertat equilibri entre la natura i els aprofitaments humans. En poc temps ens topam amb un camí transversal davant una paret de roca. Giram a la dreta pel costat d’una barana de fusta fins al refugi des Tossals Verds.

Actualment, amb aquest topònim es designa la finca, el puig i les cases de possessió. La paraula tossal fa referència a una “elevació del terreny no gaire alta, ni de pendent gaire rost, en una plana o aïllada d’altres muntanyes”. L’adjectiu verds el podem atribuir a la coloració que dóna un abundant carritxar a una zona on, des d’antic, hi ha documentat un important aprofitament ramader.

El refugi des Tossals Verds, gestionat pel Consell de Mallorca, ens convida a descansar una estona. Recuperats, seguim les indicacions del GR-221 en direcció a la font des Noguer. A la part esquerra del refugi, hi trobam el caminet empedrat que s’enfila fins a l’esplanada on hi ha les cases velles des Tossals.

Abans d’arribar-hi, passam al costat d’un rotlo de sitja on es feia el carbó i una barraca amb una coberta de càrritx on vivia el carboner i la seva família.

Aquestes construccions de pedra ens recorden que no fa gaire la indústria del carbó era de gran importància per a la majoria de possessions de la Serra. Els llocs preferits dels carboners eren els alzinars, ja que la fusta d’alzina té una qualitat excel·lent per fer carbó. Per això, trobam la gran majoria de rotlos de sitja en els pendents poblats d’alzines.

Deixam enrere es Tossals per endinsar-nos en l’espès alzinar de la finca pública de la coma des Prat. De pedra en pedra, anirem alerta a no caure a l’aigua per travessar el llit del torrent des Prat. A vegades hi va a beure algun reietó (Regulus ignicapilla) rodonet, rabassudet, amb una cresteta de plomes de color taronja o groga al cap i amb les ales de color verd amb taques pàl·lides. Més difícil de veure, però fàcil de sentir, és el cant renouer del passaforadí (Troglodytes troglodytes). El niu d’aquest aucellet és una bolla de molsa, també amb teranyines i plometes, que fa moltes vegades en coves i forats, d’aquí el seu nom científic de troglodita.

Al cap de poc temps, tornam a travessar el torrentó per un pontet de fusta i pujam fins a arribar a un creuament de camins. Si volem, ens podem desviar momentàniament del nostre itinerari per arribar a la font des Prat de Massanella, de cabal permanent, amb mina i canalitzada mitjançant la canaleta de Massanella.

Retornam al nostre itinerari on trobarem un indicador cap al coll des Coloms. Aquí podrem prendre un desviament per accedir al puig des Tossals Verds (1.120 m). Però el nostre camí ens duu fins a una canal de ciment, mostra d’enginyeria hidràulica, que transvasa aigua del gorg Blau a Cúber.

Tornam a gaudir de les panoràmiques impressionants de l’embassament, el Puig Major, el puig de ses Vinyes i el morro d’Almallutx. Ja falta poc per arribar al final de l’itinerari.

Si és primavera, el color groc intens i lluminós de les argelagues (Calicotome spinosa) ens acompanyarà en aquest camí de tornada. Una repoblació feta fa uns trenta anys amb pinassa (Pinus nigra) és el senyal que som a prop del nostre punt de partida.

Abans d’arribar a la font des Noguer, que no ens passi per alt una alzina que creix, solitària, guaitant les muntanyes.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Itinerari de Cúber a Biniaraix

Dificultad:(Català)

Mitja

Distancia:(Català)
10.7 km (només anada)

Duración:(Català)
2 h

Requisitos:(Català)
S'ha de realitzar a peu

Temática:(Català)

L’embassament de Cúber es troba a 750 metres d’altitud i està envoltat per les muntanyes més elevades de la Serra de Tramuntana. Antigament, fou una vall fèrtil on es conreava el millor blat de xeixa de l’illa. Ara és un lloc immillorable per escoltar les veus antigues de les nostres muntanyes.

El barranc de Biniaraix és una de les meravelles paisatgístiques de la Serra de Tramuntana. La vàlua paisatgística, natural, històrica i cultural d’aquest entorn ja s’ha reconegut institucionalment amb la declaració de Bé d’Interès Cultural (BIC) amb categoria de monument. L’itinerari discorre pel GR- 221 i està senyalitzat.

Color:   

Etapas

(Català)

Iniciam el recorregut al portell d’entrada de la finca pública de Cúber, que trobarem aproximadament al quilòmetre 34 de la carretera Ma-10 d’Andratx a Pollença.

La finca es troba en l’ambit del Paratge natural de la Serra de Tramuntana i de la Xarxa Natura 2000, inclosa en el Lloc d’Importància Comunitària Cimals de la Serra. Una primera mirada des del portell ens descobreix un paisatge auster. El que ens crida més l’atenció sens dubte és l’embassament, que ocupa gairebé tot el pla i es troba encaixonat entre el morro de Cúber (951 m) a l’esquerra, el puig de sa Rateta (1.113 m) davant i la serra de Cúber a la dreta.

El nostre camí continua cap a la dreta, cap a l’alzinar, després hem de girar a l’esquerra, seguint el camí, cap al puig de l’Ofre (1.093 m), que queda al fons. Ens hem d’acostar prou a les roques del coster de la serra de Cúber per poder apreciar l’empremta de l’erosió càrstica. El carst és una forma de relleu originat per la meteorització química de roques carbonatades, fonamentalment calcàries. Les calcàries són unes roques sedimentàries constituïdes de forma majoritària per carbonat de calci, que és soluble en aigua. El diòxid de carboni present a l’atmosfera es combina amb l’aigua de pluja per formar àcid carbònic.

Quan la pluja cau sobre les roques carbonatades, l’àcid carbònic dissol els carbonats en bicarbonats, i els arrossega de manera que deixen unes marques que dibuixen figures estranyes, estries, regates i esquerdes que s’agrupen en el nom genèric de lapiaz i es coneixen popularment com a rellars o esquetjars. Així, cada vegada que plou es dissol part de la Serra en un procés molt lent.

Les encletxes de les roques són colonitzades per plantes capaces de viure amb molt poqueta terra, com per exemple el polipodi (Polypodium cambricum) i la dauradella (Ceterach officinarum), entre altres. Acostau-vos-hi per conèixer-les.


Si ara miram cap a la nostra esquerra, podem observar que a l’altra vora de l’embassament hi ha una caseta que està tan a prop de l’aigua que s’hi pot veure el seu reflex. Es tracta del refugi de Cúber, adaptat per fer-hi petites estades.

Una vegada que deixam enrere el refugi de Cúber, a l’esquerra travessam un portell que ens deixa fora de la finca pública. Continuam el camí marcat del GR-221. Aquí la vall s’estreny i es fa més evident l’ús antic que es donava a aquestes terres, com és el cas dels conreus a les marjades al peu de sa Rateta i na Franquesa. Ara estan envaïdes pel càrritx, però no fa gaire eren productius camps de cereals.

El pla de Cúber, on ens trobam, ha estat habitat des d’antic, tal com ho demostren els jaciments prehistòrics propers de la cova del torrent de Cúber i el poblat talaiòtic d’Almallutx. De fet, el topònim Cúber, que antigament apareixia amb la grafia Qulber, és anterior al temps dels àrabs.

Després de la conquesta de Mallorca pel rei Jaume I, una extensió de vuit jovades de la propietat de Cúber, va ser atorgat a Berenguer Ferrer de Barcelona i les set restants a Marí Ferrandi, militar de l’infant de Portugal. Una jovada és una mesura superficial agrària que equival a l’extensió de terra que una parella de bous pot llaurar en un dia (aproximadament 16 quarterades).

Des d’aquests primers temps, s’hi sembrava sobretot blat, i també ordi i civada. A més a més, hi havia oliverars, alzinars i garrigues.

A la darreria del segle XVI, Cúber era un gran latifundi ramader que durant l’estiu rebia molts de ramats d’ovelles procedents del Pla de Mallorca.

L’embassament de Cúber es va construir entre l’abril de 1970 i el juny de 1971, i la finca va passar a ser propietat pública l’any 1988 a fi de protegir la conca del pantà. Actualment, la gestió de la finca pública correspon a la Conselleria de Medi Ambient, mentre que EMAYA és l’encarregada de gestionar i mantenir l’embassament.


Continuam el camí clarament visible i passam per davant les cases de Binimorat per arribar, en uns deu minuts, al coll de l’Ofre. Des d’aquí, si tornam la vista enrere veurem una esplèndida panoràmica de l’embassament amb el Puig Major al fons.

No ens hem d’oblidar de mirar de tant en tant cap al cel, perquè si anam amb el cap baix, mirant cap al terra, potser ens perdrem un espectacle preciós: el vol silenciós del voltor negre. El voltor negre (Aegypius monachus) és el rapinyaire més gran d’Europa, amb uns 100 centímetres de longitud i 250 d’envergadura. Sol pesar uns vuit quilos, però pot arribar als dotze. El color del plomatge és totalment negre, més intens en el exemplars joves i més de color xocolata en els adults. Té el cap i el coll amb un plomissol clar. El bec és molt robust i gran. És una espècie molt longeva, que pot arribar als 40 anys. Sembla que quan formen una parella viuen plegats fins que un d’ells mor. Normalment, nien damunt la capçada d’un pi (Pinus halepensis), en una plataforma de branques que construeixen ells mateixos.

Malgrat que no nidifica per aquests indrets, sí que n’és un visitant habitual, tal volta perquè hi troba restes d’animals -cabres o ovelles mortes- que li serveixen d’aliment.


Des del coll de l’Ofre el camí de ferradura baixa dibuixant uns quants revolts i en uns 15 minuts ens porta al pla de l’Ofre. Creuam la barrera i entram així a la part més espectacular de l’excursió: el barranc de Biniaraix. Des d’aquí, el camí apareix empedrat i esglaonat (gairebé 2.000 esglaons!), de manera que configura una de les obres d’enginyeria viària popular més impressionants de Mallorca. El barranc és un canó càrstic orientat cap a ponent i modelat per l’acció de les aigües. Està delimitat pel puig des Cornadors al sud i la serra de Son Torrella al nord. Aquesta era la via principal de comunicació de la vall de Sóller amb les valls de l’Ofre, Cúber, Orient o el Santuari de Lluc.

A dreta i esquerra del camí, una altra meravella: tot un seguit de marges guarnits d’oliveres, testimoni de la tenacitat i dedicació de les persones que han poblat la Serra al llarg dels segles. El camí donava accés a tots aquests camps marjats i els seus conradors l’utilitzaven per davallar l’oliva.


Els marges són murs de pedra en sec que serveixen per obtenir superfícies horitzontals a llocs amb fort pendent com els vessants de les muntanyes de la Serra de Tramuntana. Així, els nostres avantpassats aconseguiren llocs més plans i apropiats per conrear-hi l’olivera.

La seva importància és doble: per una banda, l’indubtable valor històric i paisatgístic i, per l’altra, el seu paper a l’hora de retenir el sòl i evitar l’erosió. La disposició de les marjades no és aleatòria, sinó fruit de la coneixença dels trets físics d’un indret (pendent, litologia, xarxa hídrica…), i, associades a aquestes, es construïen també estructures per canalitzar l’aigua de pluja amb la finalitat d’evitar que fes malbé les terres de conreu, com les síquies i els albellons, o els camins empedrats.

Les síquies són excavacions llargues i estretes revestides de pedra en sec que recollien l’aigua a peu de marjada i la drenaven cap al torrent principal.

Els albellons són galeries subterrànies que es construïen als llocs on l’aigua tenia tendència a embassar-se. Primer retiraven part de la terra i hi col·locaven una capa de pedres amb la finalitat d’afavorir el drenatge. Després tornaven a posar la terra damunt i ja estava llesta per conrear.

Els camins empedrats són els més elaborats dels que podem veure a la Serra i evidencien que en un temps foren una important via de comunicació utilitzada sovint. L’empedrat no acostuma a ser continu al llarg de tot el camí, sinó que acostuma presentar-se en els trams de més fort pendent o en llocs on les aigües de la pluja poden fer més mal.

La funció de l’empedrat és bàsicament assegurar la pervivència dels camins: d’una banda, com que afavoreix la infiltració de l’aigua, redueix el cabal i no davalla tanta d’aigua, i de l’altra, com que no té prou força per arrossegar les pedres, com faria amb la terra, no fa malbé el traçat.


Amb el temps les marjades s’han convertit també en refugi per a espècies animals i vegetals. Les cavitats i fissures que queden entre les pedres proporcionen refugi a un gran nombre de vertebrats, com els dragons i els mostels, i d’invertebrats, alguns d’ells endèmics, com el caragol de serp. Els endemismes animals provenen d’espècies que colonitzaren les illes des dels continents circumdants i que evolucionaren aïllades, o sigui, sense establir cap contacte amb espècies continentals.

Aquests espais entre les pedres dels marges són llocs on algunes plantes poden fixar les seves arrels.

El camí del barranc ens deixa finalment a l’encisador llogaret de Biniaraix.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Camí de la coma de Binifaldó

Dificultad:(Català)

Baixa

Distancia:(Català)
4.6 km (anada i tornada)

Duración:(Català)
2 h

Temática:(Català)

Passejant pel camí de la coma de Binifaldó coneixereu tres dels hàbitats més representatius del Paratge natural de la Serra de Tramuntana: el pinar l'alzinar i l'oliverar. El camí comença en un pinar obert i assolellat, amb un sotabosc ric i abundant; després entra dins l'alzinar més ombrívol i humit, i acaba a l'oliverar de Binifaldó.

Etapas

(Català)

L'itinerari comença a l'àrea recreativa de Menut II, a l'altura del quilòmetre 16,4 de la carretera Ma-10 d'Andratx a Pollença, a l'esquerra de la carretera si anau en direcció Lluc-Pollença. Un cop que som a l'àrea recreativa i situats de cara a la carretera, ens hem de dirigir cap a la dreta per anar a cercar un pont. Passam per davall del pont a l'altre costat de la carretera. Cal que ens fixem que a mà esquerra comença un camí de terra ample: és l'inici del camí de la coma. Seguim aquest carni en un entorn vegetal obert dominat per pins. Els pinars tenen un ric estrat arbustiu, on, a més de la mata (Pistacia lentiscus), criden l'atenció espècies que tenen una floració plena de color i d'aromes. Hi abunda l'estepa llimonenca (Cistus monspeliensis), de fulles estretes i aferradisses; el xiprell (Erica multiflora), de flors rosades en forma de campana, i l'inconfusible romaní (Rosmarinus officinalis) .

I si ens deixam guiar per l'olfacte, segur que reconeixerem un dels arbusts més emblemàtics de la cultura mediterrània, la murta (Myrtus communnis), emprada pels grecs com a símbol d'amor i pau. El nom de Myrtus deriva del grec myran, que significa 'perfum', perquè tant les fulles com les flors blanques de principi d'estiu són molt aromàtiques.


El camí arriba a una bifurcació on veurem la font de la coma. És un exemple de font de mina, una galeria de captació d'aigua que té el seu origen en els qanats construïts pels musulmans, que visqueren en aquestes terres en temps de l'antiga Mayúrqa. El topònim Binifaldó marca clarament l'existència d'una alqueria islàmica, si ens atenem al prefix àrab biní-. La seva etimologia seria Beni Haldun, 'fills de Haldun'

En un clima com el de Mallorca, on les èpoques de sequera són prou importants, la necessitat d'obtenir aigua i emmagatzemar-la era i és de vital importància. Per això, a la Serra, hi són bastant comunes les construccions per obtenir aigua. Es comença perforant una mina amb un pendent adient per poder trobar l'aqüífer o ull de la font. Aquest es protegeix amb una paret i es cobreix amb lloses o amb una volta de pedra en sec. La seva principal missió consisteix a aguantar el terreny dels voltants i de damunt per garantir que la font no es cobreixi de terra i que l'aigua no surti a l'exterior. La mina és la part més important de la construcció, ja que és el nexe d'unió entre l'ull de la font i l'exterior. La fondària de la galeria per captar aigua depèn de la distància on es trobi l'ull de la font. Cal que tinguem en compte que l'aigua d'aquesta font no és potable.

Hi veís una piqueta? A les fonts hi solia haver una pica per abeurar el bestiar. I si hi havia prou aigua, es construïa una canaleta de test, de pedra o d'obra que conduïa l'aigua fins a un safareig.


Tot just passada la font de la coma, veurem que el camí es bifurca. Ens hem de desviar un moment del nostre itinerari. Si seguim l'opció de la dreta, ens conduirà fins a una bassa artificial que s'omple a partir del torrent de Binifaldó, coneguda com el Pantanet de la coma. Es va construir amb cendres, convenientment cobertes i impermeabilitzades, i s'empra per extingir incendis.

A la bassa hi trobam una important colònia de granots (Pelophylax perezi), i si anam amb compte els podrem veure sobretot a la primavera i a l'estiu ocupant-ne les voreres. Al més petit senyal de perill, els granots se submergeixen fent un plop característic. El granot és l'amfibi més abundant i estès a les Illes Balears, ja que pels seus costums diürns, renouers i gregaris no passen desapercebuts. Són de color verd o terrós, i fins i tot el color pot variar en un mateix individu amb el temps. Tenen la pell llisa i els membres llargs, els quals li faciliten el fet de desplaçar-se a grans bots.


Retornam a la font i, a partir del refugi de la coma, el camí inicia una pujada i l'alzinar comença a ser dominant. No fa gaires d'anys, amb l'elaboració del carbó als alzinars s'aprofitava en gran manera la llenya. Els rotlos de sitja que podeu veure a mà dreta després d'uns revolts són la petjada dels carboners. Asseguts al costat d'aquestes dues sitges i la barraca, ens podem imaginar com era temps enrere aquest indret. La descripció feta a final del segle XIX per l'arxiduc Lluís Salvador en el seu Die Balearen ens ajudarà a viatjar al passat:

Des de molt lluny es descobreixen, enmig de la solitud del bosc, les piles fumejants on es carbonitza l'alzina. És un treball dur i pesat. Els seus rostres groguencs pel cansament i negres pel carbó produeixen una visió fantasmagòrica. Quan els observes en a foscor de la nit, vigilant com cremen les seves sitges, és fàcil imaginar-los com si fossin esperits malignes, fent el seu treball infernal. Però quan t'hi atraques, sempre ets rebut amb un somriure...

Els carboner passen tot l'estiu al bosc: primer per esbrancar o talar els arbres; després, per traginar la llenya cap a la sitja, compondre-la i formar la pila, carbonitzar-la i davallar el carbó obtingut. Per poder viure tan de temps en la solitud del bosc es construeixen una barraca amb brancatge cobert de càrritx. Així passen llargs mesos duent una vida semisalvatge.



Per aquests indrets, encara que sigui difícil, si no feim gaire renou podrem veure alguns dels mamífers carnívors de la zona: el mostel (Mustela nivalis) o el mart (Martes martes). Ambdós mustèlids tenen un cos allargat amb pèl curt i coloració variable, segons l'espècie. El mostel habita sobretot en zones agrícoles com oliverars amb presència de marges o caramulls de pedres, on fa les seves llorigueres. En canvi, el mart és una espècie més pròpia de les zones muntanyoses, tot i que en els darrers anys està patint una forta expansió cap a l'interior i sud de l'illa. En ocasions, malgrat que no els puguem observar, en podrem constatar la presència a partir dels seus excrements, que solen deixar als camins per on passam. Els col-loquen estratègicament, de manera que si uníssim tots els punts on s'ubiquen es delimitarien els territoris dels mascles dominants i, mitjançant els senyals olfactius que desprenen, es comunicaria a la resta de membres de l'espècie que aquell territori ja està ocupat.


A mesura que pujam, l'alzinar s'aclareix per acabar en uns antics camps de conreu d'oliveres, on veureu les cases de Binifaldó entre el puig Tomir i la moleta de Binifaldó. Aquest camp se'l coneix com els Sivellins de Binifaldó, fent referència a la casta d'olivera que hi ha sembrada. Aquesta olivera té la característica de fer l'oliva molt bona, i encara que sigui relativament petita, és de gust exquisit; però a l'hora de treure'n oli, el rendiment és molt baix.

No ens torbam a arribar al camí Vell de Lluc a Pollença, on giram a la dreta per anar en direcció a les cases de Binifaldó. Abans d'arribar-hi, veurem a la dreta del camí l'alzina d'en Pere, un arbre catalogat com a singular que durant més de 500 anys ha ofert la seva bona ombra a treballadors, a caminants i, avui, a excursionistes.

Just passada l'alzina podem contemplar una bona panoràmica d'algunes de les muntanyes més representatives de la Serra; d'esquerra a dreta, identificam el puig d'en Galileu, el puig de Massanella, el Puig Major, el puig Roig, el puig Budell i, finalment, el puig Caragoler de Femenia.
Retornam al punt de partida pel mateix camí, gaudint, ara ja de baixada, dels diferents ambients que hem descobert en aquest itinerari.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

(Català) Finca pública de Menut

(Català)

Es tracta de la primera finca pública de la CAIB, declarada l'any 1927, juntament amb la finca pública de Binifaldó. Ha estat declarada refugi de caça, per la qual cosa s'hi prohibeix qualsevol modalitat cinegètica. Al seu interior s'hi troba el Centre Forestal de les Illes Balears (CEFOR). Superfície: 358,84 hectàrees. Situació: es troba ubicada al municipi d'Escorca, al sector central de la serra de Tramuntana, dins la vall de Lluc, a l'àmbit del Paratge natural de la Serra de Tramuntana. Com arribar-hi: l'accés principal a la finca és la carretera Ma-10 de Lluc a Pollença i el tram asfaltat del camí de Menut fins a les cases de Binifaldó i el coll des Pedregaret. Coordenades: 39.829104,2.898331.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

(Català) Finca pública de Planicia

(Català)

La finca de Planícia fou adquirida pel Govern de les Illes Balears el febrer de 2009. La possessió de Planícia gaudeix d'una antiguitat considerable, ja que les cases apareixen esmentades al segle XIV. Destaca per la nidificació del falcó pelegrí i l'àguila calçada. També són nombroses les fonts que ragen dins la possessió. La més anomenada és la de sa Menta, una de les més importants del terme de Banyalbufar. El bosc de Planícia és un dels alzinars on es troba una major concentració de rotlles de sitja i barraques de carboner. Es parla de més de 150 rotlles, amb les seves barraques i diversos forns de pa. També hi trobam fins a set forns de calç a Planícia. És una finca d'especial interès botànic, amb riquesa d'endemismes i amb un gran número d'espècies de distribució reduïda. Destaquen l'estepa joana, l'eixorba-rates blanc, la didalera, la cossiada de penyal i l'eixorba-rates negre. Quant a la fauna, destaca la presència del ferreret, endèmic de l'illa de Mallorca. Superfície: té una extensió de 442 hectàrees. Situació: La possessió de Planícia està situada al municipi de Banyalbufar. Ocupa gran part del vessant nord-oest de la Mola de Planícia, ja que s'estén des del cim d'aquesta important elevació de 933 metres fins a la ribera de mar, dins l'àmbit del Paratge natural de la Serra de Tramuntana. Com arribar-hi: l'entrada de la finca es troba en el punt quilomètric 90,2 de la carretera de Pollença a Andratx (Ma-10). Coordenades: 39.670728,2.49424.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

(Català) Finca pública de Cúber

(Català)

La finca pública de Cúber és considerada un dels espais més valuosos de les Illes Balears, i destaca a la seva zona central l'embassament del mateix nom. El Govern de les Illes Balears la va adquirir a l'any 1989 i actualment és també mont d'utilitat pública. Al 2001 Cúber va ser declarada refugi de caça, per la qual cosa s'hi prohibeix qualsevol modalitat cinegètica. Superfície: 362,6827 hectàrees, a les quals s'han d'afegir les 59,30 ha ocupades pel pantà de Cúber, propietat de l'Ajuntament de Palma. Situació: la finca pública de Cúber es localitza a l'extrem sud-occidental del municipi d'Escorca, al sector nord de la Serra de Tramuntana, dins l'àmbit del Paratge natural de la Serra de Tramuntana. Com arribar-hi: la carretera Ma-10 Pollença -Andratx travessa la finca pel seu extrem nord-oriental, cosa que permet l'accés rodat a la finca pública des de Lluc i des de Sóller. Entre els quilòmetres 33 i 34 es troben els dos accessos principals als usuaris de la finca: el primer a l'àrea recreativa de sa font des Noguer i camí de la canal, i l'altre, a l'aparcament de l'embassament, on s'accedeix al camí cap al refugi. Coordenades: 39.784664,2.789497

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

(Català) Finca pública de Binifaldó

(Català)

Es tracta de la primera finca pública de la comunitat autònoma, declarada l’any 1927, juntament amb la finca pública de Menut. La finca es troba declarada refugi de caça, per la qual cosa s’hi prohibeix qualsevol modalitat cinegètica. Superfície: 377,06 hectàrees. Situació: es troba ubicada al municipi d’Escorca, al sector central de la Serra de Tramuntana, dins la vall de Lluc, a l’àmbit del Paratge natural de la Serra de Tramuntana. Com arribar-hi: l’accés principal a la finca és pel camí de Valldemossa a Son Gallard. Coordenades: 39.829104,2.898331.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

(Català) Finca pública de Son Moragues

(Català)

Superfície: 579,96 hectàrees. Situació: es localitza al sector occidental del massís del Teix al municipi de Valldemossa, dins l'àmbit del Paratge natural de la Serra de Tramuntana. Dins els seus límits es troben el puig Caragolí, el puig des Boixos i el puig Gros, tots ells de més de 900 m. Com arribar-hi: l'accés principal a la finca és pel camí de Valldemossa a Son Gallard. Coordenades: 39.726993,2.634659.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

(Català) Finca Pública de Mortitx

(Català)

La finca pública de Mortitx fue declarada monte de utilidad pública en 1983, año en que su gestión quedó en manos del Gobierno de las Islas Baleares. La finca se encuentra declarada refugio de caza, por lo que se prohíbe cualquier modalidad cinegética. Superficie: 719,27 hectáreas. Situación: la finca pública de Mortitx se encuentra ubicada en el extremo costero más oriental del municipio de Escorca, en el sector norte del Paraje natural de la Sierra de Tramuntana. Como llegar: se accede a la finca pública por la carretera Ma-10 de Lluc a Pollença, en el km 10.3. Coordenadas: 39.887085, 2.902451.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

(Català) Finca pública de Sa Coma des Prat

 

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

(Català) Finca pública  de Míner Gran

(Català)

La finca pública de Míner Gran va ser transferida des de l'Estat a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears l'any 1984, mitjançant el Reial decret 1678/1984, d'1 d'agost, de traspàs de funcions i serveis de l'Estat a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears en matèria de conservació de la natura. Un any abans havia estat declarada mont d'utilitat pública. La finca des de l'any 2001 es troba declarada refugi de caça, per la qual cosa es prohibeix qualsevol modalitat cinegètica. Superfície: 536,31 hectàrees. Situació: es localitza a l'extrem més oriental del municipi d'Escorca, amb una petita part dins els municipis de Pollença i Campanet, al sector nord del Paratge natural de la Serra de Tramuntana. Com arribar-hi: Coordenades: 39.83095, 2.926826.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

(Català) Finca pública de ses Figueroles

(Català)

La finca pública de ses Figueroles va ser adquirida pel Govern de les Illes Balears l'any 1997, amb l'objectiu d'adquirir terrenys per dedicar-los a la conservació del ferreret i del seu hàbitat. Actualment és també mont d'utilitat pública. Al 2001 va ser declarada refugi de caça, per la qual cosa no es pot practicar cap modalitat cinegètica dins els seus límits. Superfície: 272,58 hectàrees. Situació: la finca pública de ses Figueroles es localitza a l'extrem nord-oriental del municipi de Selva, amb una petita porció de terreny dins Escorca, al sector nord de la serra de Tramuntana, dins l'àmbit del Paratge natural de la Serra de Tramuntana. Com arribar: la finca pública no disposa d'accés rodat. A peu s'hi pot arribar des d'Alcanella enllaçant amb les finques públiques de Menut, Binifaldó i Míner Gran. Coordenades: 39.807217,2.905884.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

LOCALITZACIÓ I HORARIS

- On està situat el Centre d'informació i interpretació de Ca s'Amitger ?

El Centre d'Interpretació està situat abans d'entrar a l'aparcament del Santuari de Lluc. A mà esquerra hi ha un edifici de  pedra antic  reformat amb una façana metàl·lica que posa Ca s'Amitger (i) Serra de Tramuntana

-Com arribar al Centre d’Interpretació de Ca s’Amitger?

Hi ha tres vies  per arribar al Centre d’Interpretació. 

  1. Des d’Inca per la carretera 2130  agafant la indicació direcció cap a Lluc.
  2. Del poble de Pollença per la carretera Ma-10 direcció Lluc 
  3. Del poble de Sóller per la carretera Ma-10 direcció Lluc.

- Quins equipaments trobam al Centre d'informació i interpretació de Ca s'Amitger ?

La recepció i la exposició del Paratge Natural de la Serra de Tramuntana. 

- Quins horaris  té el Centre d'informació i interpretació ?

L’horari d'atenció al públic al centre de recepció és de les 9:30 a les 16:00 hores i l’exposició de 9:45 a 15:30  hores  de dilluns a diumenge.

Telèfon de contacte:  +34 971 51 70 70 /83

- Quins dies està tancat el Centre d'Informació i Interpretació?

Està tancat dia 25 de desembre i dia 1 de gener. Altres festius que pugui està tancat dependrà del calendari laboral i d'altres incidències. Els dies que es prevegi el tancament s’avisarà amb antelació amb un cartell penjat a la porta, per xarxes socials i per les planes web institucionals ( espaisnaturalsprotegits.com i balearsnatura.com ).

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

TRANSPORT

-Hi ha servei d'autobús que surti de Lluc?

Tot l’any direcció Lluc - Inca ( L 330), linea del TIB

D’abril a octubre Lluc - Pollença - Sóller- sa Calobra ( L 354 i  L355), linees autocares Mallorca

*Més informació d’horaris i trajectes  a la web del TIB ( Transport Illes Balears) i www.autocaresmallorca.com ( telèfon contacte autocares mallorca: +34 971 545696).

- Hi ha transport per tornar des de sa Calobra al Santuari de Lluc? 

 Hi ha transport públic (bus línea 355 Can Picafort a sa Calobra) des del mes d'abril fins octubre. La resta de mesos només taxi.

Informació: www.autocaresmallorca.com // telèfon:  +34 971 545696

Telèfon taxi( Escorca): 608631707 ( Paco)

- Quin són els horaris dels vaixells que surten de sa Calobra i Sóller ?

Consultar horaris i preus : www.barcosazules.com // + 34 971 630170

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

SERVEIS

-Santuari de Lluc: Hospederia, preus, horaris de visites, dependències que es poden visitar, escolania dels blavets: info@lluc.net // http://www.escolanialluc.es/  //  http://www.lluc.net/ Telèfon Santuari:+34  971 871525

- Hi ha una piscina a Lluc ? Quins horaris  i preus té ? 

A Lluc, devora al jardí botànic, hi ha una piscina que s'obre a mitjans del mes de juny i es tanca el mes de setembre.

Està oberta tots els dies de la setmana a tot el públic de 10:00 h. a les 18:00 hores i el preu són 3€ i els menors de 9 anys no paguen (2019).

- Quines tendes hi ha al Santuari de Lluc?

Botiga de queviures en general (pa, pastissos, fruita, beguda, oli, llonganisses, sobrassada, etc.), productes de neteja i d’higiene personal: Està oberta de dilluns a diumenge de 8:00 a les 14:00h.

Telèfon de contacte: 971 51 70 28

Botiga de souvenirs  “ Ses Mides “ oberta de dilluns a diumenge.

- Hi ha farmàcia al Santuari de Lluc?

 Hi ha una petita farmàcia devora l'ajuntament d'Escorca. Està oberta de dimarts a diumenge de 10:00 a 16:00 hores .

Telèfon: 971517101

- Quins restaurants i cafeteries hi ha al Santuari de Lluc ?

  • Restaurant Ca s'Amitger: 971517046
  • Restaurant sa Fonda: 971517022
  • Restaurant Es Guix: 971517092
  • Restaurant sa Font Coberta (actualment tancat): 971517024
  • Restaurant Coll de sa Bataia: 971517017
  • Cafè sa Plaça: 971517024
  • Restaurant Es Gallet: 971517007
  • Restaurant Escorca: 971 517095

- Hi ha restaurants a sa Calobra? 

Gastro Bar Torrent de Pareis: +34 971517069

Hotel  sa Calobra: + 34 971517016

Mar Azul: + 34  971 517066

Brisamar

Bar playa sa Calobra

Hi ha restaurants a Cala Tuent?

Es Vergeret: +34 971517105

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

REFUGIS

-Quins refugis hi ha al paratge Natural de la Serra de Tramuntana?

*Refugis gestionats pel Consell Insular de Mallorca: Informació i reserves: xarxaderefugis@conselldemallorca.net // http://www.serradetramuntana.net

*Refugis gestionats pel GOIB: Reserves online: pàgina web Ibanat ( Institut Balear de la Natura).  Altres consultes: ibanat@refugis.caib.es   telèfon informació + 34 971 177652 de dilluns a divendres de 10:00 a 14:00 horas.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

ACAMPADES

- On es pot acampar?

IBANAT gestiona dues zones d'acampada públiques al Paratge Natural de la Serra de Tramuntana:

  •  Sa Font Coberta, situada dins de l'aparcament del Santuari de Lluc. Places: +-200 tendes. Període de funcionament: tot l’any.Gestionat per: IBANAT. Reserves: directament el mateix dia al Centre d’Interpretació de Ca s’Amitger de 9:30 a 16:00h(no es fan reserves prèvies).
  • Es Pixarells situada al km 17 de la carretera Ma-10 direcció cap el poble de Pollença. Places: 22 tendes .Període de funcionament: tot l’any. Gestionat per: IBANAT. S'ha de fer una reserva prèvia telefonant al Centre d'Interpretació de Ca s'Amitger de 9:30 a 16:00 h: +34 971 517070/83 ( sol·licitar  mínim de 1 setmana d’antelació i un màxim de 2 mesos).

- Que es necessita per poder acampar?

Han de passar el mateix dia que vulguin acampar per les oficines de Ca s’Amitger de les 9:30 fins les 16:00h de dilluns a diumenge. Han d’emplenar un full de sol·licitud amb el nom, llinatges i DNI. La persona que es fa responsable del grup a de ser major d’edat.

-Quin preu tenen les acampades?

Han de pagar 5€ per persona i nit. Els menors de 14 anys no paguen.

-Es pot pagar amb targeta?

No es pot pagar amb targeta. S’ha de pagar en fectiu.

-Quins equipaments tenen les acampades?

Sa Font Coberta: banys i dutxes d’aigua calenta. Zona per poder torrar. Hi ha un endoll als banys però no hi ha més punts d’electricitat. Diferents aixetes d’aigua no potable, taules i bancs de fusta devora les torradores.

Es Pixarells: banys i dutxes d’aigua freda. Zona coberta per poder torrar amb dues taules i bancs de fusta. No hi ha electricitat. Punts d’aigua no potable.

-Es lloguen tendes per acampar?

No es lloguen tendes.Cada persona o grup ha de dur la seva tenda de campanya.

-Per poder accedir a les zones d’acampada cal abonar el pàrquing?

Sí, cal realitzar l’abonament del pàrquing per acampar a sa Font Coberta, però no al d’Es Pixarells.

-Es pot fer foc a les zones d’acampada?

Es pot fer foc a les zones habilitades a les dues acampades desde el 6 d’octubre fins al 30 d’abril. A la zona d’acampada de sa Font Coberta, segons la disponibilitat, es deixarà mig bidó perquè es pugui fer foc devora la tenda.

Segons el Decret 125/2007, de 5 d'octubre no es pot fer foc, ni utilitzar camping gas, ni cuines de butà des de dia 1 de maig fins dia 15 d'octubre a totes les àrees recreatives i zones d'acampada.

-Es dóna llenya per poder fer foc a les acampades?

Una vegada realitzat l’abonament per l’acampada es lliurarà un tiquet per persona que hagi realitzat l’abonament que es podrà canviar per estelles de llenya a la zona d’acampada de sa Font Coberta.

- On podem comprar llenya

Es pot comprar llenya els dissabtes i diumenges a la zona d'acampada de Sa Font Coberta.

Si no s’ofereix a la zona d’acampada, també es pot adquirir a Ca s'Amitger. 

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

ÀREES RECREATIVES

- Quines àrees recreatives hi ha a prop de Lluc?

  • Ca s'Amitger
  • Marjanor
  • Menut I
  • Menut II

- Les àrees recreatives es reserven?

Les àrees recreatives són d'ùs públic i no es poden reservar.

- És necessari demanar permís per fer foc a les àrees recreatives?

No és necessari demanar permís. Tanmateix està prohibit fer foc entre l’1 de maig i el 15 d'octubre.

- Es poden dur cans a les acampades i àrees recreatives?

  • A les zones d'acampada no es poden dur cans.
  • A les àrees recreatives han d’anar fermats.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

ALTRES

- Hi ha zones habilitades per a les autocaravanes o furgonetes camper?

Al Santuari de Lluc no hi ha cap espai habilitat en aquests moments per les autocaravanes o furgonetes camper, etc.

- Es pot nedar als embassament de Cúber i Gorg Blau?

No es pot nedar.

- Es pot pujar al  Puig Major?

Es una zona militar i s'ha de demanar permís.

Telèfon per demanar permís: 971 637030 

- Es pot accedir al Far de Formentor?

A partir  de juny a setembre entre les 10:00 i les 19:00 hores no es pot accedir amb vehicle particular, només amb bus(L353) des de el Port de Pollença amb aturades a  l'hotel Formentor i far

Més informació: formentor.consellmallorca.cat

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

ITINERARIS

- Quines excursions es poden fer als voltants de Lluc?

  • Camí de sa Cometa des Morts ( itinerari circular, 2h  i, 3,6 km, dificultat baixa)
  • Volta a sa Moleta de Binifaldó (itinerari circular, 3 h. i 3,6 km, dificultat baixa)
  • Camí Vell de Lluc a Caimari (itinerari  anada: 2 h i, 7,12 km, dificultat baixa)
  • Pujada al Puig Tomir ( itinerari   anada i tornada al cim pel mateix camí 6h. i 12,4 km, dificultat alta) 
  • Puig Galileu (itinerari anada i tornada fins al cim pel mateix camí 5h  i  14 km, dificultat alta)
  • Camí Pixarells (itinerari anada i tornada, menys de 2 hores, i 4.25km
  • Camí Coma Binifaldó (itinerari anada i tornada:  menys de 2h i 4,6 km, dificultat baixa)
  • Pujada al Puig Massanella (itinerari circular 5 h. i 12 km, dificultat mitjana). S'ha de pagar per accedir a la finca privada: els residents menors de 12 anys 2€ i la resta 4€ ; els no residents menors de 12 anys 3€ i la resta 6€. 
  • Volta al Puig Roig (finques privades). Només es pot fer el diumenge (itinerari circular 6 h. i 21 km, dificultat mitjana)

- Per on hem d'anar per començar l'itinerari del Torrent de Pareis?

Es comença devora el restaurant Escorca al punt quilomètric ( 25,2  de la Ma -10).Hi ha dues zones d’aparcament. A l’altre costat del Restaurant d’Escorca, hi ha un portell d’on parteix un camí que davalla fins a una paret de pedres, vorejant aquesta paret deixam enrere un petit portell i giram a l’esquerra seguint un camí per dins l’alzinar, a la sortida del qual, davant nosaltres ja es veu clarament el torrent i el mateix camí ens conduirà fins el llit del torrent. 

- Quina dificultat té l'itinerari del Torrent de Pareis?

Es tracta d’una excursió de dificultat molt alta, sobretot en alguns passos. Per dur-la a terme amb seguretat és important anar acompanyats d’algun excursionista experimentat i coneixedor del torrent. Aquesta excursió és més assequible durant els mesos d’estiu, però les altes temperatures aconsellen iniciar la ruta tan prest com sigui possible i anar proveïts amb molt d’aigua. A l’hivern, en canvi, l’aigua que queda als gorgs la converteix en una ruta arriscada que obliga a dur equipament tècnic ( vestits de neoprè, calçat adequat…)

- Quan de temps necessitam per fer el Torrent de Pareis?

Des del restaurant Escorca fins arribar a sa Calobra unes 5h.

- Es pot fer el torrent de Pareis començant des de la platja de sa Calobra?

Sí que es pot realitzar, però la dificultad de realitzar l’itinerari és major. 

- Que es necessita per fer el Torrent de Pareis?

Cal anar acompanyat d’un excursionista experimentat i coneixedor del torrent.  Tenir bona forma física, dur el telèfon mòbil ben carregat i portar aigua suficient sobretot a l’estiu, calçat i vestimenta adequada (capell i protecció solar)  segons l’època de l’any . A l’hivern s’ha de calcular el temps de sol per no arribar a sa Calobra a les fosques i s’ha de portar equipament tècnic per fer barranquisme i per ficar-se a l’aigua (vestits de neoprè, calçat específic). No és recomanable fer el torrent de Pareis quan ha plogut o si les previsions meteorològiques són de pluja o desfavorables.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

BONES PRÀCTIQUES I RESTRICCIONS

-Hi ha un manual de bones pràctiques per el descens de Torrents ?

Hi ha un manual i es pot consultar a la pàgina web de Balears Natura 

-Quins torrents estan restringits segons el PORN?

Segons el PORN a l’annex I especifica les limitacions d’ús públic als torrents del paratge Natural de la Serra de Tramuntana pels quals es sol·licita autorització.

Es pot consultar el PORN a la pàgina web de la Conselleria de Medi Ambient i territori (http://www.caib.es/sites/espaisnaturalsprotegits/ca/paratge_natural_de_la_serra_de_tramuntana-21742/archivopub.do?ctrl=MCRST34ZI79514&id=79514)

-Hi ha un manual de bones pràctiques per l’escalada?

Hi ha un manual i es pot consultar a la pàgina web de Balears Natura 

http://balearsnatura.com/wp-content/uploads/2016/11/ESCALADA_alemany_DEF.pdf 

-Hi ha limitacions de zones d’escalada?

Segons el PORN a l’annex III es poden consultar les limitacions d’ús públic a les zones d’escalada. El PORN es pot consultar a la pàgina Web de la conselleria de Medi Ambient i territori (http://www.caib.es/sites/espaisnaturalsprotegits/ca/paratge_natural_de_la_serra_de_tramuntana-21742/archivopub.do?ctrl=MCRST34ZI79514&id=79514)

-Es poden obrir noves vies d’escalada?

Només es pot autoritzar l’escalada a les vies ja existents sempre que es trobim fora de les zones d’exclusió i que la propietat de la finca ho autoritzi.

-On puc pràcticar l’escalada?

Es poden consultar vies d’escalada : www.foracorda.com

Aquest enllaç és un llistat de les zones d’escalada prohibides però s’ha de tenir en compte que en els darrers mesos han revisat aquestes zones i han creat una aplicació per fer autoritzacions que està a punt de sortir. Per tant, aquest enllaç es quedarà obsolet (http://www.caib.es/sites/espaisnaturalsprotegits/ca/paratge_natural_de_la_serra_de_tramuntana-21742/archivopub.do?ctrl=MCRST34ZI273773&id=273773)

-Hi ha un manual de bones pràctiques per les curses ?

Hi ha un manual i es pot consultar a la pàgina web de Balears Natura 

  • Català: 

http://balearsnatura.com/wp-content/uploads/2016/11/CURSES_catal%C3%A0_DEF.pdf

http://balearsnatura.com/wp-content/uploads/2016/11/CURSES_alemany_DEF.pdf  

-Hi ha un manual de bones pràctiques per les rutes amb bicicleta de muntanya (BTT)?

Hi ha una manual i es pot consultar a la pàgina web de Balears Natura 

EVENTS

Juni 2023
Keine Veranstaltung gefunden!